L'última alegria

Durant les meves vacances de columnista s'ha mort, als 89 anys, l'escriptor i periodista Julio Manegat. Malgrat les notòries divergències ideològiques, feia més de cinquanta anys que érem amics. Vaig presentar-lo a Girona com a dramaturg i novel·lista el 1959, poc després d'haver-se editat La ciudad amarilla, finalista del premi Planeta 1958. Després vam coincidir com a membres del jurat del Premi de Periodisme Manuel Bonmatí, ens vam trobar quan va tenir casa a Sant Gregori (Gironès) i ens cartejàvem –ell en castellà i jo en català– a propòsit d'algun del seus articles publicats setmanalment al Diari de Girona al llarg de vint-i-dos anys.

El 28 de setembre de 2009, en aquest mateix espai d'El Punt, vaig dir que, en la seva novel·la Spanish Show, de 1965, havia estat el primer a descriure literàriament la transformació urbanística i humana de la Costa Brava. Va correspondre al meu elogi amb unes ratlles emocionades: “Ahora, cuando ni mi familia me recuerda como escritor, estas cosas se agradecen mucho”. Però la història no es va acabar aquí, perquè, en una secció memorialística de la Revista de Girona vaig reproduir un llarg i esplèndid fragment d'aquella novel·la realista i profètica. I l'últim dia de l'any passat, amb lletra tremolosa que deixava traslluir una greu malaltia, em va agrair que l'hagués tornar a recordar “en estos tiempos de olvido, sobre todo literarios”. La seva carta, com l'anterior, traspuava tristesa i amargor pel silenci que havia anat creixent progressivament entorn de la seva obra. Tanmateix, s'ho prenia amb resignació, paciència i una punta d'humor: “¿Sabes? Es curioso, pero hasta a mí, que nunca leo mis libros publicados, me ha gustado la página de mi vieja novela”.

Manegat s'acomiadava desitjant-me un 2011 “con un poco de alegría y optimismo”. Em queda el dubtós consol d'haver-li proporcionat, amb la reproducció d'aquell text, potser l'última alegria literària de la seva vida.