Girona, decorat de la comèdia

La pel·lícula no ha pas passat a la història del cinema, amb raó. Volia ser una comedieta comercial, una mica picant –potser molt per a l'època– per omplir una hora i mitja en un programa doble de qualsevol tarda de diumenge a finals dels anys seixanta. La dirigia José María Forqué i tenia un repartiment de garantia: Fernando Fernán Gómez, José Luis López Vázquez, Esperanza Roy i Amparo Soler Leal. Duia el títol d'Estudio amueblado 2-P i no va pas passar del que pretenia ser. Es va estrenar el dia de cap d'any del 1969.

Però passava a Girona i la van emetre fa pocs dies per la 2 de TVE. No sé pas com es podria trobar, però entenc que l'Arxiu Històric de la ciutat n'hauria de tenir una còpia per posar-la a l'abast de tots aquells que tinguessin interès a veure com era la ciutat l'any 1968, abans que la democràcia municipal iniciés la transformació miraculosa d'aquella ruïna miserable en la joia que és avui i que ensenyem amb orgull als nostres visitants. Les diverses localitzacions que va triar Forqué ens tornen la plaça de Sant Agustí, l'Onyar, la Rambla (que ja llueix la primera transformació, quan es va deixar amb una sola direcció), la placeta del Correu Vell (al peu de la Força) i d'altres carrers prou entranyables.

Tornem a veure aquella Girona escrostonada, bruta, pobra, atemorida, vençuda, resclosida, inhòspita que ens va deixar la inacabable postguerra. Sentim retrunyir entre els murs decrèpits els anys de racionament, la pudor de
la col bullida, el record de les inevitables inundacions, les cues del pa o del carbó, el fred negre de Girona amb les mans carregades de penellons. No, a la pel·lícula no hi
surt tot això, que és una comèdia sense més pretensions. Però el pas dels anys i de les persones ha quedat dibuixat a les parets grises, a la pedra rovellada. Es respira inevitablement.

La història parla d'uns empleats de banca que usen l'ordinador –ja us podeu imaginar l'ordinador– per saber quines noies poden ser víctimes fàcils dels seus delers de conquesta. Una broma, és clar. Però jo vagi conèixer, i us en podria dir els noms, dos empleats similars que buscaven entre els comptes del seu banc els més llaminers dels poblets del voltant per intentar trobar-se'ls en forma de pubilla casadora al ball del diumenge. Us puc assegurar que van tenir sort i de l'aventura financera en va néixer festeig i casament, amb resultats prou discutibles, tot sigui dit.

De manera que la Girona trista de la postguerra no és només el decorat urbà que trià Forqué. En el fons, potser sense saber-ho, encertava fins i tot quan va pensar que aquella història absurda en què basava l'argument del film s'havia de situar en un lloc just, plausible: va ser Girona.