Un estat propi

Hi ha un romanç castellà, après en la meva remota infància escolar, del qual recordo aquest fragment: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Obviem ara això de “malos” i “buenos” perquè no fa al cas. Però això d'afirmar que guanya qui té més efectius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espanyol ha posat sobre la taula la seva majoria numèrica (hi ha més habitants a Espanya que a Catalunya, per tant, sempre serem minoritaris) i ha decidit que es reforma la Constitució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.

Alhora comença a fer efectiva la demolidora rebaixa estatutària de l'agressiu Tribunal Constitucional, malgrat la manifestació d'un milió de persones i les múltiples mostres de disconformitat de la gent (o és que els no castellans no som gent?); aprofita una vintena de pares, de tota la població catalana, per esborrar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciutadà de Catalunya que ignori l'espanyol?) i sobreseuen el cas Gürtel (sin complejos, oiga). Com que han quasi nacionalitzat les caixes, on hi ha l'estalvi català, i com que el corredor Mediterrani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibuixat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n conclusions:

Han esborrat l'invent de “la España de las Autonomías” perquè ja no dóna els resultats esperats i perquè “España una y no cincuenta y una”, que ara són disset però la idea és la mateixa. Han buidat de continguts el Parlament català boicotejant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del carrer; estan repetint dia sí dia també que per a què policies autonòmiques; a Melilla honoren amb medalles un col·laborador en l'assassinat de Puig Antich i hom prepara un memorial on estiguin representats els qui van morir a la cuneta i els vencedors.

A més: Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya (voleu un indicador més clar que allò de la roja, on salven l'honor amb els jugadors del Barça?).

No és ideologia, sinó supervivència: necessitem un Estat propi. I el necessitem ara.