Entre el dèficit i la llengua
Des de Catalunya estant, en sabem prou de dèficit fiscal, però aquest ni s'esmena ni es reconeix
Les polítiques generadores de dèficit no són ni d'esquerres ni de dretes, sinó de mal govern. Calia, doncs, posar límits al dèficit pressupostari, perquè un dèficit sostingut, sobretot quan és fruit d'inversions no productives, genera un deute creixent que es converteix en un llast per a l'economia i la credibilitat de qualsevol país. Altra qüestió és com s'ha fet.
En efecte, mentre es negava la possibilitat de reformar la Constitució Espanyola per donar cabuda a les aspiracions d'autogovern contingudes en el text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre de 2005 –mutilat pel Parlament espanyol i per la sentència del Tribunal Constitucional–, ara n'hi ha hagut prou amb una “reforma exprés”, pactada només entre el PSOE i el PP, per modificar-ne l'article 135 per posar límits al dèficit pressupostari. És molt difícil d'entendre què perseguia José Luis Rodríguez Zapatero trencant irremissiblement el consens constitucional de l'any 1978.
D'una banda, es va argumentar que calia fer-ho per donar confiança als mercats i als socis europeus. Doncs, en aquest sentit, la reforma és poc més que un brindis al sol, ja que no serà efectiva fins al 2020 i, així, difícilment, es podrà calmar la cobdícia dels “mercats” que, amb un afany especulatiu fora de mida, actuen en el curt termini. Si de cas caldria interpretar-ho com una exigència dels dos estats més importants de la zona euro, Alemanya i França, que són els que dicten la política econòmica.
De l'altra, s'ha pretès presentar-ho com una política de responsabilitat de l'esquerra, la qual cosa implica admetre una irresponsabilitat prèvia. Però, a més, en la mesura que el control polític de les institucions és directament proporcional a la seva proximitat als ciutadans, com explicar que la llei orgànica que ha de fixar els límits del dèficit pressupostari establirà aquests, com a hores d'ara ja se sap, en el 0,26% pel govern central, el 0,14% pels governs autonòmics i el 0% pels ajuntaments (aquest darrer percentatge ja figura en la reforma). En resum, quan més allunyada del ciutadà, i per tant menys controlada, es troba una institució, més dèficit li està permès. En canvi, les institucions més properes les polítiques socials de les quals repercuteixen més immediatament sobre el conjunt de la ciutadania no poden tenir dèficit o no tenen marge per decidir-ne el percentatge. En definitiva, els grans perjudicats per la limitació del dèficit acabaran sent els serveis públics i les polítiques i les prestacions socials, i no pas les despeses de l'Estat, molt menys controlables.
Finalment, què s'ha aconseguit amb l'aprovació de la reforma: descol·locar i dividir el PSOE –Alfredo Pérez Rubalcaba se'n va assabentar per la premsa–, donar encara més avantatges electorals al PP i, sobretot, trencar el consens constitucional a nivell polític i territorial. Polític perquè el PSOE i el PP es van quedar sols en la votació. Territorial perquè gran part de la representació del vot de catalans i bascos no hi va prendre part.
Des de Catalunya estant, en sabem prou de dèficit fiscal, però aquest ni s'esmena ni es reconeix. Plou sobre mullat. Una pedregada, de fet, ja que el mateix dia el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instava a equiparar el castellà al català com a llengua vehicular a l'escola –un nou menyspreu per a la llengua pròpia de Catalunya (Estatut, article 6.1). En definitiva, la reforma no deixa marge per decidir quin dèficit volem assumir i la interlocutòria del TSJC qüestiona de nou el model d'immersió lingüística en català. Ah!, i com diu l'amic Ernest Maragall, un PSC invisible ha perdut un cop més l'oportunitat de demostrar que el seu catalanisme d'esquerres és quelcom més que retòrica electoral.
