Rodolant per Baget

El 3 d'agost passat es va estrenar a Palamós la sardana Rodolant per Beget que el compositor Josep Cassú i Serra va tenir la gentilesa de dedicar-me en saber que sóc un assidu estiuejant d'aquell llogarret d'on és filla la meva dona, raó que hi justifica la nostra presència. Els títols de les sardanes de Josep Cassú els hi suggereix, normalment, la seva esposa Carme Jordi, poetessa gironina. Aquesta vegada, més que el toc poètic, em sembla que ha fet servir una evident murrieria en l'ús del verb rodolar. L'accepció acadèmica defineix rodolar com caure avall per un pla inclinat, moure's al llarg d'una superfície donant voltes sobre si mateix. Jo entenc que ella, amb una certa ironia, vol reflectir les pujades i baixades que he fet per aquests verals, des que hi anava a festejar fins que hi he continuat, ja casat i pare de família. Però el sentit estricte tampoc falta perquè quan Cassú va enllestir la sardana jo acabava de fer-hi una bona caiguda feia poc, que em va desmanegar un peu i em va trencar el nas. Vaig rodolar autènticament. Volia fer-m'ho venir bé per parlar de Beget, on he passat gairebé un mes fent autèntica vida d'anacoreta. A Beget tot és pau –sempre hi pot haver alguna petita excepció-, tranquil·litat, i bellesa natural i artística. Hom hi queda aïllat totalment: no hi ha internet, la televisió no es veu bé, no arriba el diari, els mòbils no tenen cobertura. Què més voleu? És clar que una cosa és el que busca passar uns dies sense maldecaps i l'altra la poca gent que hi resisteix i que mereixeria ser tractada com a la resta del món. És aquesta part la que em preocupa. És clar, són pocs electors a tenir en compte. Quan vénen eleccions, ja hi baixen els candidats a prometre repetidors. Però després dóna la sensació que ningú ja no se'n recorda. Alguns begetins s'ho resolen amb tècniques en les quals jo ara no entraré perquè sóc home de lletres. Vull alertar, però, que si tothom s'ho resol pel seu compte, que després no vinguin els de Belles Arts a criticar que a cada teulada hi hagi antenes parabòliques i, vist de lluny, Beget sembli una clapada d'escarlets blancs. Als begetins de sempre els agradaria ser considerats com els altres i que es trobés una solució ben pensada. Volen veure la tele i estar oberts al món. No volen ser, només, una reserva índia ni una peça de museu per admirar els quemacos.