Segle

Sembla que la reforma de la Constitució tira endavant. De pressa i corrents, destruint el consens de la Transició, que en realitat va tenir poc de pacte i molt d'empassar-se gripaus amb la dansa del sabre de música de fons. La raó de les presses és ben coneguda. Ho exigien els mercats. La prima de risc del deute (és a dir, el que s'ha de pagar de més en interessos pel fet de ser un país de segon o tercer ordre) anava disparada, i així era impossible treure el cap de sota de l'aigua.

Bé, doncs en els mateixos dies que s'està fent aquesta reforma de la Constitució, una reforma que tan difícil semblava en altres moments, n'hi ha hagut prou que la senyora Christine Lagarde, la substituta de Strauss-Kahn al capdavant del fons monetari, digui alguna cosa sobre la recessió perquè tots els mercats tremolin i la prima de risc es dispari.

Què vol dir això, a banda que vivim en una economia globalitzada? Doncs que alguns arguments utilitzats per justificar la reforma de la Constitució no tenen cap validesa. Els mercats castiguen el deute espanyol igual perquè al darrere hi ha, entre altres raons, un interès especulatiu. L'únic que es pot fer és canviar el tarannà perquè no hi torni a haver un trasbals semblant. I que ningú no s'enganyi. Si ara es fa un esforç per oblidar-se dels diners aparentment fàcils i s'aposta per la producció de béns i serveis, els resultats es veuran d'aquí a trenta anys com a mínim. Mentrestant ha quedat clar que, quan es tracta d'Espanya, els dos grans partits pensen igual i tant els fa els altres. Benvinguts al segle XXI.