Un banc sense acusats

A Jacques Chirac li passa el mateix que a la llengua catalana: la seva salut està degradada, però no per això s'escapa d'anar als tribunals. Com passa, però, tan sovint també amb coses que afecten els catalans, jutjaran Chirac en absència, amb els seus representants oficials i prou. No caldrà, doncs, que algú es molesti a posar cap banc d'acusats a la sala perquè Chirac no hi serà assegut escoltant-los. Els metges diuen que té anosognòsia i recomanen que no hi vagi. Pronostiquen que, si anés al judici, la seva salut se'n ressentiria. Sí, ja els ho explico: l'anosognòsia és un trastorn de la percepció que nega la pròpia patologia. Chirac es pensa que està bé, però els metges diuen que està malalt i diuen també que s'enganya. És el mateix que ens passa a molts catalans, que arribem a enganyar-nos com fa Chirac encara que la nostra percepció de la realitat sigui exactament la contrària: nosaltres vinga pensar i vinga dir que el país o que la llengua estan malament, però els nostres metges, que són jutges o alguns polítics que no ens mereixem, vinga dir-nos que ens enganyem i que país i llengua estan molt millor del que ens sembla. És per això que no hi ha dia que no recaptin diners i que els inverteixin al que, ben mirat, és la suma i no la resta d'Espanya, i és per això també que, fa uns dies, Enric Millo, que és un de tants homes constitucionals del PP, votat per catalans com vostès o com jo, va resumir majestuosament l'anosognòsia del govern de Convergència i Unió i de gran part del país en una frase digna d'estudi. “CIU es comporta com un piròman encenent un foc que no existeix.” Ja veuen, doncs, el que som: uns piròmans fracassats que s'espanten per un foc que ni tan sols no s'ha encès. Tot és amabilitat i justícia per part d'ells. Xarop de Constitució per entendre'ls.