La Diada

La celebració de les grans festivitats comença, per regla general, el dia abans. En alguns casos, la vigília és tan o més important que la festa de l'endemà. Aquest és el cas, per exemple, de la revetlla de Sant Joan. La festa s'allarga fins a la matinada. I quan la gent se'n va a dormir, ja no queda res per celebrar. Llàstima que aquest no sigui el cas de la Diada. Malgrat que la Diada mereix estar en el catàleg de les grans festivitats, no té vigília. Només cal veure que avui no hi ha res que convidi a pensar en la festa de demà. O la Diada ha deixat de ser la festa nacional dels catalans, o els catalans han decidit prescindir de la Diada. El cas és que les expectatives que aquesta celebració despertava anys enrere s'han evaporat. De les il·lusions, ja ni en parlo. Dels somnis, encara menys. Tal vegada ens queda l'esperança. Però l'esperança de què? No ho sé. Vam aprendre que qui sap esperar ho aconsegueix tot. I hem aconseguit tan poc que vés a saber on para l'esperança. Lluny de la Diada, per descomptat. Perquè, si una cosa és clara, és que de la Diada no n'esperem res. Havia de servir per enfortir la nostra identitat, prou afeblida, i ha servit per engreixar l'espanyolisme bel·ligerant i ranci. L'espanyolisme que pretén fer el graciós repetint, any rere any, la mateixa estupidesa: “El poble català és l'únic poble del món que celebra una derrota.” Només una? Les celebrem totes el mateix dia. Per una qüestió d'estalvi. Ves qui els explica que el que de debò celebrem és la represa que va tenir lloc després de la derrota! I tanmateix no és difícil d'entendre. Ni difereix gaire del que diu la dita: no hi ha mal que per bé no vingui. En això estic i en això confio. Si perdre el dia ja és prou greu, perdre la Diada què deu ser? Em consola pensar que, com a mínim, la Diada ha complert una de les dues funcions que tenia encomanades: ens ha ajudat a saber qui som. I al mateix temps (per exclusió) qui no som. Ara manca la segona part, la més dura: saber com volem viure. Mai de genolls, en un estat de dret, que quedi clar. Ni tampoc d'una manera que no es correspongui amb el que som. I del som al som-hi. Amics: pengeu la senyera al balcó. I si el balcó dóna a mar, contempleu l'horitzó. I de seguida sabreu que l'horitzó és en els ulls i no en el mar. I us vindran ganes de celebrar la Diada.