Estats fallits
Quan parlem d'un estat fallit, des del punt de vista de la ciència política, ens referim a un estat que no és capaç d'assumir les seves responsabilitats bàsiques intrínseques de la seva condició sobirana. De fet, hi ha un índex per a avaluar els estats que podrien esdevenir estats fallits proposat per l'equip de reflexió (think tank) nord-americà The Fund for Peace, que considera que la solidesa d'un estat és imprescindible per a una convivència en pau. Es tracta d'un grup de quatre indicadors socials, sis indicadors polítics i dos indicadors econòmics.
Entre els indicadors socials hi ha les pressions demogràfiques, que inclouen, per exemple, l'alta densitat de població i els problemes que genera d'alimentació, mediambientals, de lluites pel territori, mobilitat o control de llocs sagrats. Un altre indicador social és el moviment massiu de població a causa de guerres, fam, lluites tribals i qüestions similars, però també problemes derivats de la recepció d'alts percentatges d'immigració en territoris que no tenen el poder d'establir polítiques de control. A més, hi trobem temes relacionats amb injustícies històriques no solucionades i pèrdua de talent intel·lectual, professional o polític que emigra, mancat de futur.
Els dos indicadors econòmics parlen de pèrdua de nivell econòmic, ocupacional o educatiu global en grans grups de població, i també de crisi econòmica severa d'una societat com a tal.
I els indicadors polítics mesuren el grau de crim i corrupció; transparència i retiment de comptes; salut democràtica (percentatges d'abstenció, representativitat, etc.); deteriorament dels serveis públics; violació dels drets humans (incloent-hi els culturals); seguretat interna; seguretat externa, i augment d'elits sectàries.
L'estat considerat més fracassat l'any 2011 és Somàlia, que es disputa aquest lloc amb el Sudan durant els darrers anys; el més sòlid, Finlàndia.
L'índex estableix quatre categories d'estats, de pitjor a millor. L'Estat espanyol se situa en la tercera categoria, amb tendència a anar a pitjor; Portugal està millor; Grècia i Itàlia, encara que se situen en la mateixa categoria que Espanya, estan pitjor.
Si tinguéssim més espai per a l'anàlisi i poguéssim afegir altres indicadors, potser més relacionats amb la consciència col·lectiva, veuríem que els estats fallits també són els que no han cregut en ells mateixos. D'altra banda, l'índex analitza només els estats que les Nacions Unides reconeixen com a tals i deixa al marge Palestina, Taiwan, Xipre del Nord, Kosova i el Sàhara. Potser seria interessant analitzar també les causes que han impedit que un determinat territori esdevingui estat. En trobaríem unes quantes, segur, perquè, per exemple, entre els territoris que l'índex deixa de banda, Taiwan no és un estat reconegut, però funciona.
Seria interessant, doncs, tenir un índex que ens permetés avaluar per què determinats territoris no han estat mai capaços de construir un estat malgrat que s'han cregut que pel fet de tenir el somni d'independència mai no l'han pogut fer realitat. Acabo de llegir una pintada en una paret que diu: “El somni és el destí.” Segurament té raó, però em sembla que l'experiència ens demostra –a tots els nivells i en qualsevol situació– que si el somni, realment imprescindible per a començar, no se sap planificar, no se sap transformar en projecte, en full de ruta, acaba en frustració.
La pregunta d'avui, 12 de setembre, és inevitable: on seríem nosaltres si més enllà del somni haguéssim pogut controlar el nostre destí?
