Paraula pugnaç

Temps era temps hi hagué l'anomenada paraula viva. Era quan la immensa majoria de la població del país era monoglota (en l'idioma d'aquest, és clar, com la de qualsevol altra nació en el seu). Era també quan el cap visible i emblemàtic del modernisme indígena, Maragall (don Joan, evidentment), identificava aquesta paraula, amarat de Volksgeist romàntic, amb la veu de pastors i pastorel·les, en la qual deia veure, edènic, el súmmum a què havia d'aspirar l'expressió poètica.

Ja poc després, però, en el marc d'una societat cada cop més convulsa i, doncs, d'una llengua més requerida, el pragmatisme i l'eficiència noucentistes van haver d'apostar a favor de la paraula arbitrària. L'única capaç de sobreposar-se a les inèrcies de la mera espontaneïtat i de fer front als reptes de la codificació lingüística, per sobre d'exotismes diatòpics i diacrònics i d'interferències bàrbares.

Hi ha ara competent filòleg que, a través d'una institució i d'una publicació benemèrites, reprèn com a lema la tal paraula viva. Cal entendre-ho com formant part d'aquesta voluntat d'emfatitzar una realitat que, malgrat tot, encara és: la d'una llengua parlada i operativa.

Sembla arribat ja el moment, però, de potenciar la paraula pugnaç. Quan bona part de la demografia aquí establerta té només per viva bé la llengua esdevinguda a sang i a foc hegemònica, bé vés a saber quina, importa llavors revestir la pròpia d'un renovat afany combatiu.

Cosa que, a banda una resistència institucional activa contra l'incessant assimilisme lingüístic desplegat des de diferents òrgans de poder, vol dir sobretot la pràctica indefallible del bilingüisme passiu. ¿De què serveix la hipertròfia de simbòlic en què es rabeja la societat catalana aparentment més conscienciada si en la relació interpersonal es passa a l'espanyol sense com va ni com costa?