Potosí
Temps era temps, la plata potosina fou moneda de canvi al món sencer. Diuen que per mitjà del transport privat transoceànic milers de tones de plata van arribar a l'Àsia a canvi dels béns de luxe més preuats. Així mateix, la plata encunyada a la Casa de la Moneda marcà l'economia de països tan remots com la Xina i l'Imperi Otomà i fins i tot determinà el valor de la unitat monetària de l'Índia, ja sota el control colonial britànic. D'altra banda, els Habsburg finançaven sense miraments les guerres imperials i amb el bell metall extret per l'indígena en condicions infrahumanes la Corona espanyola tributava a l'església. A Potosí arribaven sedes de la Xina, ivori africà, brodats, miralls de Flandes i esclaus destinats a treballar a les mines del Cerro Rico. Tot amb desmesura, així és que segons consta en un cens de 1624, només aquell any van tenir lloc més de 2.000 morts i un nombre molt superior de batusses i robatoris.
De fet, en arribar a Potosí hom no pot evitar preguntar-se per la raó primordial de l'existència d'una ciutat en un entorn tan inhòspit i que venç els 4.000 metres d'altitud. Silenciosa, la silueta del Cerro Rico, demacrada per l'activitat minera de centúries, marca l'orografia urbana alhora que respon a la pregunta. De llurs entranyes l'ambició dels homes en féu excusa i l'urbs eixí: ben bé 160.000 ànimes a tocar del blau andí es repartien poc després de la seva fundació –l'any 1545– entre peninsulars, criolls, indígenes, africans i mestissos de tota condició.
Esplendor i misèria amb l'avidesa com a nord. I, tanmateix, què en resta d'aquell món? A fe que cap dubte pel que fa al magnífic patrimoni que omple la ciutat amb una arquitectura religiosa i civil única en el seu gènere. I no obstant això, Potosí viu en l'oblit i de l'oblit. Aquí va tenir lloc una de les primeres experiències d'explotació massiva de l'home per l'home. La denominada mita, institució de treball per torns d'origen andí –adoptada i adaptada a llurs interessos per la mateixa Corona espanyola–, obligava la població originària a treballar a les mines al llarg d'un any, en períodes que oscil·laven entre les deu i les setze hores, en unes condicions infrahumanes. Tot i estar mal remunerada es tractava d'una forma mal encoberta de treball forçat, ja que el sistema de sorteig no consentia a la població triada cap altra alternativa que no fos fugir d'un fat dirigit per una mà aliena.
Cada cop que visito Potosí tinc la mateixa sensació: l'esplendor d'una urbs on a centenars les esglésies tenien el seu contrapunt amb desenes i desenes de prostíbuls, en contrast amb l'oblit històric d'una ciutat abandonada a la seva sort. Perquè el cert és que Potosí se'm disfressa de metàfora: l'home explotat per l'opressor se m'apareix en forma de mitai –l'esperit de l'originari damnat a treballar en el ventre del Cerro Rico; l'home deshumanitzat producte del progrés fora mida que ha de menester mà d'obra a baix cost per tal de poder mantenir un ritme –nosaltres ho anomenem estil– de vida insostenible. La mirada buida de l'originari em recorda la tragèdia dels milions de mitais moderns que moren en l'anonimat a canvi del confort d'una minoria.
El resultat és Potosí, una lliçó que no volem aprendre. Car, i en el fons, es tracta d'una qüestió de voluntat. Mai tants van donar tant a tan pocs. I si en l'actualitat les coses no han canviat pas gaire, fa pensar la malaltissa inclinació de l'home que mira l'home com a mer objecte. O com a mitjà per possessionar-se d'una riquesa, en aquest cas la plata potosina, que mai no repercutí en el benestar directe de la seva població. A pesar de l'oblit, però, Potosí pren el nom de múltiples contrades que a l'orbe viuen situacions d'explotació extrema i, alhora, simbolitza l'opressió i un esperit de rebel·lia que no vol conformar-se. De nit, quan passejo com ara pel desert dels seus carrers, els ecos de les passes del mitais morts al Cerro Rico em recorden que tenim un deute pendent.
