Opinió

Comprar or

El que és fascinant de les corporacions és que reuneixen el millor i el pitjor del nostre sistema en un tot indestriable

Aquest agost, aquí a la Universitat d'Indiana, vaig sopar amb els becaris de La Caixa 2010. La seu que gestiona el programa de La Caixa als EUA és a la nostra universitat i, abans de començar els màsters als llocs de destinació, els becaris passen una setmana a Indiana durant la qual es coneixen, assisteixen a sessions d'introducció al sistema educatiu americà i fan un sopar de benvinguda, al qual em van convidar suposo que perquè sóc el professor de català aquí a Indiana.

Vaig procurar conèixer els becaris catalans. Vaig conèixer en Tomàs, que anirà a NYU a fer un màster de composició musical; l'Oriol, que farà antropologia a Columbia; en Vidal, que farà enginyeria a no me'n recordo on; en Pau, que farà econòmiques a UPenn; la Nina, arts escèniques a CalArts; en Nèstor, tecnologia visual a Savannah; en Martí, matemàtiques a UPenn; l'Helena, enginyeria a MIT; en Lluís, arquitectura a Columbia; i l'Adrià, que farà enginyeria multimèdia a no me'n recordo on. Veure aquests joves tan intel·ligents em va impressionar de debò. Eren la imatge irresistible del país treballador i ambiciós.

Vaig entendre de seguida per què a mi no em van donar la beca de La Caixa quan la vaig demanar: comparat amb aquest jovent, jo sempre he tingut el cap ple de pardals. A l'entrevista, em van preguntar per què volia fer un màster i els vaig dir que m'agradava molt la literatura. Però quin projecte tens? Bé, m'interessen les connexions entre la literatura catalana i la nord-americana. Entre aquestes vaguetats i que l'entrevista la vam fer en anglès, i el meu anglès era tan bo com el que es parla a Cantonigròs, i en castellà, i el meu avi ja va procurar que no aprengués mai bé la llengua de l'imperi (a mig dinar, a vegades etzibava: “Esos hijos de puta de catalanes”, perquè me'n recordés que això era el que li deien a la mili), ja es veu que de la meva sol·licitud no en podia sortir res de bo. I, si ara he aconseguit tenir feina, és ben bé perquè el capitalisme financer ha desvinculat el mèrit personal i el treball, i tot ha esdevingut tan aleatori com les fluctuacions dels mercats borsaris o l'evolució del trànsit o la violència o què sé jo.

Mentre sopava amb els becaris, rumiava sobre altres contradiccions del capitalisme financer. Em feia la pregunta de Pla: i tot això, qui ho paga? Els diners de La Caixa, que, tal com ens va explicar Francesc Sanuy a Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa, surten de monopolis vergonyosos, de comissions execrables i de l'especulació, en aquest cas tenen el fi noble de les beques. Ara, a qui beneficiaran aquestes beques? Els Estats Units són eficacíssims a l'hora de quedar-se el talent que ve d'altres bandes. Quin percentatge del treball d'aquests joves revertirà al nostre país i quin tant per cent beneficiarà els EUA? A més, aquests joves esdevindran un model d'esforç i de talent, que diuen que són els valors que ens han de treure de la crisi, gràcies als diners fets justament amb l'especulació que ha provocat la crisi. ¿No és la mateixa contradicció que veiem en el Barça, on l'equip de Guardiola és tan exemplar i sublim com indissociable de les pràctiques corporatives que el financen? El que és fascinant de les corporacions és que reuneixen el millor i el pitjor del nostre sistema en un tot indestriable.

Però al sopar no era l'únic que estava preocupat per aquestes contradiccions. També hi vaig conèixer una pastora protestant amb qui aviat vam parlar de la crisi i de la perversitat del capitalisme i de la importància dels valors. Al final, potser em va veure amoïnat i em va voler donar un consell: “Saps què has de fer? Has de fer com jo. Jo ara compro or, que sempre és un valor segur.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.