Immersió!

El discurs que l'altre dia ens oferia el Màrius Serra em va portar al cap aquella sèrie televisiva en què un impertorbable almirall Nelson pilotava amb traça el submarí Seaview. La immersió significava la restitució de la nau al seu estat natural, de què era sostreta quan tenia accidents, avaries o era objecte d'atacs. La immersió també és, en diferents cultures, un procediment habitual de purificació i bons desigs. Però tot això, és clar, podria ser considerat pura retòrica, ganes de fer jocs de mans amb les paraules, però res que tingui alguna cosa a veure amb la llengua. Per parlar de llengua ens n'anirem a l'antiga Roma (què més, si escric des de Tarragona!) i retraurem aquella famosa frase de Quintilià que diu: “Jo prefereixo que el noi comenci a estudiar grec, perquè el llatí, com que la majoria el parlen, ens penetra, com qui diu, sense voler-ho nosaltres.” La situació a l'imperi no té gaire a veure amb el que passa avui aquí. Però Quintilià ens explica que quan una llengua és omnipresent, i omnipotent, no necessita ser preeminent a l'escola. La pressió ambiental ja juga a favor seu i, per tant, l'escola pot dedicar-se a ensenyar altres llengües que, pel que sigui, vulguin impulsar-se. La societat catalana té una singularitat: ha decidit majoritàriament i reiteradament impedir que el català desaparegui. I es dota d'instruments pacífics i democràtics per assolir-ho.