Que se salvi qui pugui
L'economia ens ensenya que reduint simplement el dèficit i amb una política monetària restrictiva només es pot acabar en una recessió més gran
Després d'algunes vicissituds i defenestracions, tinc ara el goig i el privilegi de col·laborar novament a El Punt Avui i tinc l'honor de fer-ho els diumenges. Per tant, felicitat completa, excepte per un detall. I és que, per raons logístiques, em toca escriure l'article dominical el dijous a la nit. Cosa que, naturalment, em priva de fer referència a la més rabiosa actualitat. Per exemple, avui mateix ha esclatat la noticia que la Reserva Federal dels EUA, Tòquio, Suïssa i tutti quanti han sortit a la palestra per evitar la fallida dels principals bancs de França. Observin amb quina rapidesa evolucionen les coses. Al matí ens deien que alguns dels bancs més importants eren a l'ull de l'huracà i que les agències de ràting havien col·locat al punt de mira la Société Générale, el Crédit Agricole i el BNP Paribas a causa de la seva exposició al deute grec, però també per culpa de tenir filials a Grècia. Tanmateix, l'intent de fugir del perill sense demanar ajuts governamentals no va durar ni unes hores. Al vespre ja es va publicar l'operació conjunta de salvament, perquè amb l'habitual bla-bla-bla de guanyar temps sense aportar solucions de l'eurozona no s'hauria pogut resistir la sessió de borsa de divendres al matí.
En conseqüència, potser la millor solució, a l'espera de tot el que passarà, és la de recollir opinions diverses sobre tot el que està passant i deixar les opinions pròpies per a més endavant. Hem sentit veus d'alarma. Per exemple, Felipe González acaba de dir que estem “al caire de l'abisme”. I tenia raó o prou bona informació perquè el rescat d'avui no ha estat de grecs fainéants, ni d'espanyols, portuguesos, italians o d'altres PIGS. En qüestió d'hores podia passar allò que Marchionne, president de FIAT i Chrysler, anunciava com el “gran descarrilament del sistema”. I, per tant, a toc de corneta, els encarregats d'evitar els naufragis s'han saltat els previsibles i previstos episodis d'Itàlia i Espanya per col·locar el gran tallafocs més enllà de la terra ja cremada, és a dir, a la França de la grandeur, que, en 24 hores, ha passat de salvavides a demanar socors. D'avisos n'havíem sentit molts i alguns de ben significatius. Per exemple, el de Franz Fehrenbach, president de la Bosch, la primera empresa mundial de components d'automòbils. Va dir que l'eurozona havia entrat en una situació extremadament crítica. I també que ells podrien seguir treballant, però no lluitar indefensos contra l'especulació dels financers. En frase lapidària, va afegir que els polítics fan veure que no s'han assabentat que ens trobem en una situació extremadament perillosa, perquè estan sota el domini dels poders financers i especulatius. Per part seva, Ackermann, president del Deustche Bank, va dir que tot això s'assembla cada dia més a la Gran Depressió del 1929. D'acord, però dic jo que potser ell hi deu haver tingut alguna cosa a veure, en tot plegat. És una mica com Luis de Guindos, president a Espanya de Lehman Brothers (que avui fa tres anys que va fer fallida) i que es proposa com a ministre de Finances d'un eventual govern Rajoy.
Abans d'aquesta brusca, urgent i peremptòria intervenció, amb la perspectiva d'un calendari menys precipitat, alguns opinadors ja ho veien tot negre. Concretament, Wolfgang Münchau afirmava que hi havia només dues opcions: els eurobons comunitaris o la monetarització dels deutes nacionals a través del Banc Central Europeu. Però la cancellera Merkel es nega a acceptar la primera fórmula i els bancs centrals rebutgen la segona. Òbviament, hi ha els economistes neocons que patrocinen la purga de reajustar la situació mitjançant una gran depressió. L'extrema dreta és sempre fidel a l'aplicació de remeis pitjors que la malaltia. A més a més, la resolució del Tribunal Constitucional d'Alemanya, en la lletra menuda, no accepta els mecanismes permanents de rescat d'altres països. I, mentre els polítics deliberen i els supervisors porten d'urgència el malalt al quiròfan, els acadèmics segueixen elaborant via retrovisor els debats teòrics. Sense anar més lluny, als EUA, els dos grans partits s'han apuntat a una batalla ideològica entre dos grans economistes de signe oposat: Keynes i Hayek.
El President Obama ha optat pel model Keynes i el precedent del New Deal de Roosevelt en la depressió del 1929. Creu que la noció keynesiana dels estímuls és vàlida i amb el primer paquet de mesures va crear 8,5 milions de llocs de treball. Ara, amb un segon paquet de 447.000 milions de dòlars, té previst de crear-ne 1,9 milions més, cosa que vol dir un 2% de creixement del PIB. Es podrà ser dogmàtic i tenir Hayek i Von Mises en un altar, però no hi ha més cera que la que crema i l'economia, que no és una ciència exacta però tampoc oculta, ens ensenya que reduint simplement el dèficit i amb una política monetària restrictiva només es pot acabar en una recessió més gran. I els dòcils i domesticats governants haurien de dir a la dominàtrix financera que la banca és una cosa massa important per deixar-la en mans dels banquers o caixers. Són persones arrogants, sense cap mèrit previ excepte una fitxa bancària i caldria sotmetre-les a regulacions exigents d'autoritats amb legitimitat moral per fer-ho i sense complicitats amb la mandanga. No pot ser que la deliberada complexitat i l'obscurantisme dels productes financers s'utilitzi contra els pobres clients i usuaris que no són prou sofisticats per entendre com funciona el tinglado. Els polítics, que haurien de ser àrbitres, jutges i supervisors, no poden seguir fent de titelles i palmeros dels seus còmplices, patrocinadors i protectors.
