Mesquites amb campanar?

Les polèmiques relacionades amb la instal·lació de mesquites són, des de fa uns anys, el pa de cada dia a molts pobles i ciutats de casa nostra, siguin Lleida, Salt, Badalona o Torroella de Montgrí. No fa gaires dies llegíem en aquest diari un interessant article de Toni Cruanyes titulat Mesquites? Sí, gràcies. L'autor defensava la construcció de centres de culte musulmans deixant de banda prejudicis i prioritzant l'acceptació d'aquests equipaments en vista de la constatació que continuar posant pegues a la seva proliferació és, en realitat, molt pitjor. Comparteixo plenament la diagnosi de Cruanyes. Discrepo, però, que la solució sigui construir més. A Catalunya d'equipaments religiosos en sobren. Si més no hi sobra espai. Només cal fer un volt per les parròquies de tot el país per comprovar, sense fer cap tipus de valoració sobre el fet, que els nivells d'ocupació són francament baixos. Per això m'he preguntat més d'una vegada si seria tan difícil que els fidels i els jerarques de les diverses confessions es posessin d'acord per compartir immobles, de la mateixa manera que utilitzen un mateix pavelló esportiu clubs de bàsquet, handbol o voleibol. Ja suposo que en qüestions de religió i litúrgies no es tracta pas només de canviar les porteries o de pintar més o menys ratlles a terra i fer uns horaris per regular l'ús dels vestidors. Però que sigui complicat no vol pas dir que mirat des d'un punt de vista racional no sigui una solució pràctica per a l'optimització d'espai i el foment de la convivència. No crec que ningú em faci cas. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots, em diran uns i altres. I que Déu hi faci més que nosaltres, com diu l'adagi.