Pinten bastos

La kàiser Merkel i l'emperador Sarkozy no aconsegueixen redreçar les marques de l'euroimperi atrapats entre els seus banquers i l'escola del federalisme anivellador o del jacobinisme. L'altre dia la rectora Imma Tubella ens parlava dels estats fallits dels quals Espanya té bastants aspectes. Hi ha també els estats fallits per liquidats, que és el cas català, o no nats, que és el cas d'Europa, ara i en tant. En el mapa dinàmic de les categories d'estats trobem entre els estables Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca Islàndia, Holanda, Luxemburg i Irlanda. Bèlgica ha caigut del grup dels estables i ha passat al dels moderats, on hi ha la resta d'Europa no exsoviètica i no tota la balcànica. Aquests estarien entre els preocupants, com quasi tot Àsia i Amèrica Llatina, i finalment mig Àfrica i Orient Mitjà estarien en estats d'alerta, mai tan ben dit.

Té sentit que comparteixin el grup de moderats Xile i Argentina, Alemanya i Espanya, Gran Bretanya i Itàlia? Crec que s'haurien de crear dues categories: la dels moderadament estables i la dels moderadament preocupants, entre els quals, Argentina, Espanya o Itàlia. I Grècia, Portugal o Croàcia. La fallida està tipificada, entre d'altres motius, per governs ineficaços, sense legitimitat, per la manca de serveis públics proporcional a l'esforç fiscal, la corrupció estesa, la conflictivitat política territorial i la fragmentació de les classes dominants per comunitats nacionals. És per això que en la categoria dels moderadament preocupants hi ha els que es poden curar i els que no. Els que es poden curar perquè amb la renovació de les elits polítiques i la conscienciació de la societat civil en un marc relativament homogeni cultural i sense conflictes intraterritorials la baixa classificació pot haver estat un episodi curt. Però hi ha els mal nascuts, nascuts amb el fòrceps de les armes i la imposició de majories demogràfiques i culturals sobre minories. Els estats de base històrica plurinacional i pluricultural governats amb estructura falsament homogeneïtzadora on esdevenen estructurals la ineficàcia, la il·legitimitat, el desequilibri de serveis públics propiciat per règims especials (forals, subsidiats i de dèficit fiscal), la corrupció que creix sobre economies subsidiades i, per tant, la interminable conflictivitat politicoterritorial que crema moltes energies de totes les parts.

Espanya és un Estat moderadament preocupant, condemnat per configuració estructural a anar baixant posicions en el rànquing de qualitat global. Itàlia mateix, amb problemes de cohesió similars, té una classe política a la dreta i a l'esquerra que en determinants moments ha estat capaç de reinventar l'estructura: fa pocs anys, la reforma federal; ara, la liquidació de les províncies. La classe política hispànica, en canvi, està patint una regressió infantil als orígens del nacionalisme espanyol, inspirat sempre en la persecució de la diferència interna i en la submissió a les lleis de Castella de qualsevol colonitzat. Creativitat zero. Si modifiquen la Constitució serà per tornar a l'absolutisme. Paguem els pecats d'una transició amb amnèsia sobre el franquisme.

I ara el risc de l'euro. Grècia pot acabar sortint; què passarà amb Espanya? Els líders d'opinió, empresaris i polítics dels partits autonomistes i federalistes catalans haurien de definir-se davant de la ciutadania. Que siguin valents, que ens diguin el que pot passar i per allà on no estan disposats a passar. Només una Catalunya estat es pot quedar en les categories més altes d'estabilitat, al costat de les nostres admirades nacions nòrdiques que van saber independitzar-se al llarg del segle XX. Si al costat del poder fiscal i la llibertat política nacional som capaços d'innovar un model d'estat transparent, no burocràtic, cooperatiu amb la societat civil, reinventor dels serveis públics no ruïnosos i capaç d'eradicar totes les males pràctiques que ha adquirit bona part de la societat catalana, en tant que mediterrània, i pel contagi aviciat de la mala governança espanyola. Pinten bastos si no fem el pas aviat.