Massa dies a Madrid

Aquest cap de setmana, sopant amb uns amics, em deien: “Passes massa dies a Madrid.” Tot venia d'una conversa sobre com serà la relació entre Catalunya i Espanya després de les eleccions del 20-N. Els deia que havia percebut un cert canvi en el to i en les maneres, normalment abruptes, com des del centre s'enfocava l'encaix català a l'estat. No tinc res tangible per defensar la meva teoria, però entre les persones amb qui havia parlat aquests últims dies, surava la convicció que la relació actual entre Catalunya i Espanya és insostenible i que, segons ells, la possibilitat d'un trencament era cada cop mes factible. És com si de cop a Madrid s'haguessin adonat que la corda ja no es pot tibar més i que una altra estrebada portarà indefectiblement a un punt de no retorn. Aquesta percepció vindria avalada pel ball de seducció i moderació que els candidats Rajoy i Rubalcaba han desplegat recentment entre la societat civil de Barcelona. I que tot això coincideixi amb la probable desaparició del terrorisme a Euskadi faria concloure als caps grossos madrilenys que ja és hora d' ocupar-se de la sagnant discriminació que pateix des de fa dècades Catalunya.

Ells, els meus amics, que són del morro fort i més intel·ligents i menys ingenus que jo, pensen que la línia vermella es va trepitjar fa temps i que ara només queda madurar la convicció ciutadana que la independència no només és la millor, sinó l'única sortida possible. I ho avalen amb la història que demostra un i altre cop que cada reivindicació catalana des del centre l'han contestat amb un exabrupte i cada declaració de més autogovern, amb una nova cargolada constitucional. “Trenta anys després i encara ens discuteixen el model d'educació i el dret a defensar-nos perquè no ens espoliïn. Que més i fins quan hauríem d'esperar?”

Em rendeixo, torturat pel dubte de si no he patit una abducció centralista o un atac d'innocència galopant. Potser sí passo massa dies a Madrid.