són faves comptades
L'assignatura pendent
He llegit que Manuel Fraga i Jordi Pujol són, per aquest ordre, els polítics de l'Estat espanyol que més idiomes dominen. Ja és ben trist. No, no em malinterpretin. Celebro que tinguin el do de llengües. El que m'entristeix i m'amoïna és que en els primers llocs no n'hi hagi cap dels actuals i futurs líders polítics de l'Estat. No els sembla paradoxal que dos polítics de 80 anys, retirats –el gallec més que el català–, tinguin l'honor i el privilegi per mèrits propis, és clar, d'encapçalar el rànquing de polítics multilingües? On són les noves fornades que, en teoria, els haurien d'avantatjar en aquest aspecte? Sí una mica de francès, unes paraules d'anglès. Poca cosa. Quan se'ls pregunta sobre aquesta mancança argumenten que no han tingut temps –estaven per temes de país!–, que no han pogut invertir esforços a ampliar els seus coneixements, a eixamplar horitzons i obrir-se de mires. Ja diu molt de la seva actitud, no troben? Segurament la mateix actitud tancada i conservadora que tenen alguns partits ara que es torna a qüestionar el coneixement d'una llengua, sigui el català o l'aranès. Entenc, doncs, que amb aquestes actituds el que es pretén és no admetre la riquesa que aporta l'aprenentatge d'un nou idioma. No es vol veure la importància d'aprendre llengües i no només per fer-se entendre sinó per entendre l'altra persona, l'altra cultura, l'altre país. Deu resultar que el multilingüisme és una amenaça per a l'hegemonia. Els polítics que els toca viure en una societat més globalitzada, i que per tant es poden haver de reunir amb el primer ministre xinès, la presidenta brasilera, un príncep saudita, la cancellera alemanya, el secretari d'estat nord-americà o un magnat rus, ara es plantegen d'estudiar i adquirir coneixements, nocions bàsiques per defensar-se ja sense traductor en una cimera però no per fer-se escoltar en els passadissos que és on es tanquen els acords. Saber idiomes és fonamental per millorar l'entesa entre els pobles. A aquests polítics els convé la immersió lingüística però també una altra mena d'immersió, capbussar-se en la realitat, aquesta és l'eterna assignatura pendent.