Anorèxia, moral i llibertat
Sembla que els nostres legisladors han considerat més important l'obesitat o controlar les begudes refrescants o la pastisseria industrial a l'escola, que té el seu sentit, que no abordar el greu problema de l'anorèxia
Fa uns dies hem sabut que a Itàlia un cap de la màfia ha fugit de la presó, després d'haver aconseguit que el traslladessin a l'hospital perquè semblava malalt d'anorèxia. Va poder fingir aquesta malaltia a còpia d'administrar-se potents medicaments aprimadors. Es va arriscar, però va aconseguir el que volia. Malauradament moltes persones són anorèctiques i no per fingiment. L'anorèxia nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària, que afecta fonamentalment dones, que sol aparèixer a l'inici de l'adolescència, i es caracteritza pel refús a mantenir un pes normal, por d'engreixar-se i distorsió de la imatge corporal, i, com a resultat, una preocupació exagerada pel menjar i l'obsessió de perdre pes. Les conseqüències poden ser greus i fins i tot mortals. En els nostres temps, una font incontrolada d'informació, per bé i per mal, és internet. Recentment l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia de Catalunya, la Fundació Imatge i Autoestima i la Federació Espanyola d'Associacions de Lluita contra l'Anorèxia i la Bulímia han alertat de l'augment de l'apologia de l'anorèxia a internet i, com informava aquest diari el proppassat 9 de setembre, la xarxa social Twitter s'ha negat a bloquejar els perfils que fomentin aquests trastorns, amb l'argument de “preservar la llibertat d'expressió”, amb la qual cosa els gestors de Twitter demostren una gran irresponsabilitat i que els és igual la salut dels seus seguidors i, mai tan ben dit, seguidores. Llàstima que aquesta gent, tan “curosa” amb el que entenen per llibertat, no siguin partidaris d'ampliar la seva oferta idiomàtica al català i, una vegada més, els nostres afeccionats a aquestes xarxes hagin de reclamar que ens tinguin en compte. Potser creuen que ser català és pitjor que ser anorèctic. Fomentar l'anorèxia és tan indecent i sanitàriament perillós com, per exemple, fomentar l'alcoholisme o les addiccions a les drogues. En nom d'aquest curiós i amoral concepte de llibertat cal preguntar-se si els gestors de Twitter no tindrien inconvenient a admetre piulades que diguin que “entrompar-se” amplia els horitzons intel·lectuals i creatius o que la cocaïna “ben administrada” és una meravella.
L'anorèxia, que fa patir molt les persones afectades, i el seu entorn, és un problema important del nostre temps. Molta gent pateix gana perquè volen menjar però no poden per falta de recursos i, per altra banda, altres es neguen a menjar, principi bàsic de la vida, per raons patològiques, la qual cosa constitueix una cruel paradoxa. Part del món de la moda té també responsabilitat en aquesta qüestió. Només cal veure les fotografies publicades aquests dies d'algunes models (no sé de què) a la Madrid Fashion Week, per exemple. La qüestió no és nova. Virginia Woolf (1882-1941), novel·lista i assagista anglesa del grup de Bloomsbury, és un il·lustre cas d'anorèctica. Pel que fa a la modista francesa Coco Chanel, a més de la seva afinitat pels nazis, és autora d'una frase absolutament reprovable: una dona mai no és prou rica, ni està prou prima. I no ens pensem que és un problema que només afecta la joventut. La preocupació malaltissa per la dieta fa que s'observin casos d'anorèxia fins i tot en persones jubilades. El mes de juny passat es va aprovar la llei estatal de seguretat alimentària i nutrició. La Fundació Imatge i Autoestima, radicada a Barcelona, va intentar incloure referències als trastorns de l'alimentació, que no he trobat en la redacció final. Sembla que els nostres legisladors han considerat més important l'obesitat o controlar les begudes refrescants o la pastisseria industrial a l'escola, que té el seu sentit, que no abordar el greu problema de l'anorèxia. El grup parlamentari de Convergència i Unió va presentar el mes de maig d'enguany una proposició no de llei per lluitar contra els trastorns alimentaris com l'anorèxia i la bulímia. No tinc notícia que hagi prosperat, però caldria que fos així, i que es posi límit a la difusió de missatges que, en un ús pervers de la llibertat, fomenten una greu malaltia, personal i social.