Tots els meus amics

Avui el que es porta és organitzar manifestacions a través del Facebook. Fins fa un parell d'anys s'organitzaven a base de mòbils. “Passa-ho”, deien al final del missatge. I cada SMS, 0'150 cèntims d'euro a càrrec teu. Tothom content, però. Les companyies telefòniques, perquè hi guanyaven diners. Nosaltres, perquè, quan es pot triar d'interlocutor, manifestar el que es pensa generalment agrada. L'amo de l'altre mòbil perquè érem prou amics seus com per haver-nos gastat 0'150 cèntims d'euro per tenir-lo en compte. La gent que havia convocat la manifestació perquè estalviaven temps i havien repartit la feina d'organització i les despeses. Avui, ja ningú no escriu “passa-ho”. Al Facebook, se sobreentén. T'ha enviat la convocatòria un amic. ¿Tu no ets prou amic del teu amic com per no reenviar el missatge als amics que tens al teu correu de Facebook? El resultat? Jo rebo invitacions a manifestacions –al Facebook sempre es convida– que fa unes hores o uns dies he enviat també jo mateix. Igual que les que he enviat, també al final, en comptes d'aquell “passa-ho” del temps dels mòbils, em pregunten si aniré a la manifestació. “Sí”, “No”, “Pot ser”. Només cal que triï i que hi cliqui. Les primeres vegades, clico sempre “Sí”. Quan en començo a estar tip, “Pot ser”. Quan ja n'estic fart, “No”. I, quan ja no puc més, senzillament ignoro invitacions a manifestacions a les quals jo mateix he convidat no fa gaire. Abans, amb els mòbils, rebia dos o tres missatges per cada manifestació a què anava. Ara, d'invitacions en rebo 20, 30 o 40. I a l'hora de manifestar-nos, som els mateixos que abans. Tants amics com tot sovint ens pensem que tenim, voleu dir que no són els mateixos que té tothom i que, a més, els compartim amb tots els altres?