D'aquí o de qui

Ni tot un contrapoder com el sistema comunista va aconseguir de fer amb el capitalisme gaire més que dulcificar-lo. Per tant, no s'hi val a plànyer-se que moltes coses siguin com són. La llei de l'oferta i la demanda i les lleis del mercat, per exemple. Tens això i en demanes tant, i te n'ofereixen quant; i si sí, sí, i si no, no. Pas res a dir-hi. La comprensible –i necessària– repulsa salta només quan es pretén amanir les descarnades regles de joc amb pseudofilosofies.

Però millor que anem al gra de la cosa. Hi ha qui té en propietat una obra certament menor, però en qualsevol cas dotada d'un fort poder icònic, del genial arquitecte: un banc de seure-hi. Que, per la forma, en la línia de la cadira per ell dissenyada, es nota que li pot ser versemblantment atribuït.

Ve llavors que el posseïdor de la tal meravella contacta amb la ciutat natal de l'artista, àvida de l'explotació del nom d'aquest i sempre dolguda de no tenir-hi res d'allò que fan pròpiament els arquitectes. I, després de deixar-hi en exhibició un temps la cobejada peça, la posa en venda ni més ni menys que per la fotesa de tres milions i mig d'euros.

El consistori evidentment no els té (i quina altra administració municipal, nacional, estatal, europea o galàctica podria assumir avui tal import davant l'electorat respectiu?). Despitat, qui ja se'n prometia fer-s'hi la barba d'or, sentencia: “Serà la segona vegada que la ciutat li gira l'esquena a Gaudí” (veg. Diari Més del proppassat dia 16).

Home, doncs no. L'Ajuntament de Reus fa santament de no deixar-se fer xantatge emocional per estirabots de localisme patriotaire impostat. Si el banc no pot ser d'aquí, que sigui de qui se'l pugui permetre. Segurament algun caníbal adorador de fetitxes i desconeixedor de L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, de Walter Benjamin.