I entre 100 batalles, la d'Ascó

I la de Vandellòs i l'Ametlla de Mar –i tantes altres arreu del territori peninsular, on el darrer franquisme volia construir més d'una vintena de centrals nuclears–, com pot llegir-se en el llibre Ecologíada (100 batallas). Medio ambiente y sociedad en la España reciente (Biblioteca Nueva, Madrid) que el seu autor, Pedro Costa Morata (Águilas, Múrcia, 1947), enginyer, periodista, sociòleg i professor universitari, presenta demà a Tortosa (19.30 h, a la biblioteca Marcel·lí Domingo).

I és que els vells rockers de la samba antinuclear sempre tornen, amb més anys i fatigues a les espatlles, però amb més fidelitat, si això és possible, a unes conviccions d'humanisme integral (justícia social, llibertat responsable i tecnologies sostenibles) que ja van desvetllar-se poderoses en els inicis del seu camí professional i polític.

De tot això fa gairebé quaranta anys, que és l'itinerari que Pedro Costa ens relata en aquest volum enciclopèdic –èpic, líric i dramàtic– que és la seva Ecologíada, talment la Ilíada homèrica del pas del segle XX al XXI, que reprodueix les històriques i ancestrals batalles d'una humanitat –la de La pell de brau, en aquest cas– per la llibertat i la decència. El llibre és una requisitòria amb tota regla al frau social que va representar la transformació inicial d'una anhelada democràcia en una plutocràcia (política, financera i energètica), incontrolable i dominada per poders obscurs, concentrats i, al capdavall, frívols en la seva criminal responsabilitat. L'autor no s'hi posa per poc: amb els detalls del que pot anar amb la cara ben alta, posa a caldo tota l'escala jeràrquica –tan plena de gallinassa– del nostre poder: dels màxims representants de les finances a les direccions dels partits, del selecte grup elèctric a l'últim mandongo provincial i, en fi, de la caterva judicial a una altra tan perillosa com aquesta, la tecnocràtica i funcionarial, que Costa Morata coneix tan bé per haver-la tractat en alguns dels seus períodes.

El seu cas –entre pocs– resulta atípic perquè, contràriament a la majoria del seu ram, tecnòlegs industrials amb vocació política, que van passar de l'antifranquisme a una posició acomodada, ell va fer a l'inrevés: del confort de la seva professió d'enginyer (justament en el camp nuclear) derivà cap a la intempèrie de la denúncia, formulada ja en 1974, un cop vist el que suposava Nuclearizar España, tal com va titular el seu primer llibre, dos anys més tard. La seva transició política va ser la de tecnòcrata a ecologista. I això sí que és, gairebé, un miracle.