Eleccions, oratòria i manipulació

Perquè una societat pugui ser considerada una democràcia és necessari que els que tenen el poder l'hagin legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament competitiva. La competitivitat per a l'obtenció del poder és tan antiga com el mateix poder. Històricament es realitzava per mitjà de la violència. L'adveniment dels sistemes democràtics i de l'estat de dret ha suposat un canvi substancial. En els sistemes democràtics el poder ja no s'obté amb mitjans violents, són necessàries eleccions, si no, el poder no és legítim. Si l'únic mitjà de legitimació és un procés electoral, és obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments i, per tant, l'argumentació és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal. Els recursos argumentals han permès fer recular la violència i l'exercici sense fre del poder. En la vida quotidiana i també en la política la paraula s'utilitza per mitjà de múltiples procediments de comunicació, els nous instruments tecnològics han eixamplat l'abast de les paraules, en l'espai i en el temps i darrerament amb un efecte d'immediatesa determinant. La democràcia situa la paraula en el centre de la vida pública. És precisament a causa d'aquesta condició d'instrument indispensable per a l'obtenció del poder que la manipulació de la paraula ha esdevingut un fenomen corrent en totes les conteses electorals.

Les tècniques de manipulació són diverses: repetició de paraules fetitxes, frases fetes i llocs comuns, afirmacions no demostrades, falses evidències, retòrica, aproximacions, eufemismes, metàfores i comparacions vagues, tautologies, neologismes, sobrecarregar alguns termes, conceptes o mesures d'un accentuat pes simbòlic quan es tracta de desqualificar l'adversari amb la intenció de fer-lo responsable. Usar convenientment les paraules, tenir dots de persuasió utilitzant totes les armes de la seducció, és una condició necessària per als que competeixen per l'obtenció del poder. L'objectiu, la conquesta i la possessió del poder, per tots els mitjans i per com més temps sigui possible.

Tots aquells que vàrem créixer en el culte a la participació política a través del vot, en moments en què se'ns negava, sabem que l'emès en condicions de total independència és fonament únic i insubstituïble del poder en una democràcia. En moltes ocasions el desmereixem en no adonar-nos de la seva importància fins que ens falta o està en perill. I els qui el posen en perill en més ocasions, són precisament els que el demanen amb una manipulació permanent de la paraula, que troba la seva màxima expressió durant les campanyes electorals en les quals el partidari i l'adversari són realitats concretes, no associades a paràmetres d'afecció. En política, aliar-se no és la resultant d'una afecció, d'una simpatia, la qual cosa exigeix als polítics una gran capacitat de dissociació d'idees, d'oblits i de contradiccions.

En aquesta dissociació és on es constata plenament la manipulació de les paraules. N'és un exemple la intervenció de la tot just acabada de nominar candidata del PSC, Carme Chacón, carregant contra CiU per la “seva aliança” amb el Partit Popular, oblidant olímpicament l'aliança que el seu propi partit havia fet precisament amb el PP pocs dies abans per modificar la Constitució, i també qualificava CiU de sucursal del Partit Popular en un acte en què participava, en caràcter de protagonista, Alfredo Pérez Rubalcaba, candidat nominat del PSOE, amb el qual tornarà a integrar-se en el mateix grup parlamentari.