Tornar enrere

Quan va començar la crisi, tots ens pensàvem que era com d'altres vegades, que es tractava d'estrenye'ns una mica el cinturó, aguantar l'embranzida i, a poc a poc, anar recuperant-nos, com aquell que ha passat un virus intestinal. Després ja vam saber que aquesta vegada la crisi era més que un virus, que havíem enxampat alguna malaltia infecciosa i que podia ser que la curació es fes esperar i, fins i tot, que ens quedés alguna seqüela. I a la tercera fase, els savis ens van fer saber que “res no tornarà a ser com abans”, que és una idea demolidora, l'apliquis en l'àmbit que l'apliquis. Aquesta setmana escoltava una tertúlia a la ràdio plena d'entesos en la cosa de l'economia. Caminava vora el mar, amb la llum de primera hora del matí fent créixer reflexos damunt de la superfície blava i, a mesura que els anava sentint, en lloc d'asserenar-me amb la visió tan plàcida del mar, començava a tenir ganes de llançar-m'hi de cap. Tot era pessimisme de cara al futur i recriminacions pel nostre passat recent: la culpa és de tots, hem estirat més el braç que la màniga, etc. Fins que algú –ho sento, no recordo el nom de l'especialista– va dir: “Actualment les famílies dediquen un 25% del seu pressupost a l'oci (viatges, restaurants, cinema) perquè tenen coberts els serveis imprescindibles: sanitat i educació.” Petita pausa, glups, i sentencia: “Això s'ha acabat.” Jo mirava de reüll el mar per si estava creixent una onada gegant, un tsunami mediterrani, disposat a engolir-nos a tots. Però no, l'aigua restava inalterable. El savi continuava: “Tornarem cinquanta anys enrere, quan les famílies destinaven la major part del seu pressupost al lloguer, l'escola i els metges.” I tot d'una he entès que tornaríem a la meva infància. Allò que he explicat tantes vegades als meus fills, acostumats a visitar restaurants tan sovint que ja no ho consideren un esdeveniment especial. Els explico que quan era petita, la meva família anava de restaurant un o dos cops l'any, per celebrar les grans ocasions. Que alguns diumenges preparàvem el pícnic: carmanyoles de plàstic amb truita de patates i carn arrebossada, buscàvem alguna pineda i ens hi instal·làvem, amb les cadires i la taula plegables. Que feliços que érem! (i no és cap ironia). Ja que hem d'anar enrere, provem de recuperar també els moments bons!