La mort d'un cartoixà
El proper dijous 6 d'octubre, penso anar a passar algunes hores en companyia dels amics cartoixans, tal com acostumo a fer en la festivitat de Bru de Colònia, fundador de l'orde de la Cartoixa. A la petita vall de Montalegre, en la frontera entre Tiana i Badalona, catorze monjos viuen lliurats a la pregària i el silenci, en una forma d'espiritualitat radical difícil d'encaixar en un món competitiu i individualista com el nostre. Més de nou segles de la fundació de l'orde i sis segles de la implantació a Montalegre avalen la proposta.
Des de la passada festa de Sant Bru a l'actual, tres membres de la comunitat han deixat la vida terrenal, per usar un terme propi de la mística cartoixana, tots tres després de suportar amb exemplar resignació llargues malalties. El pare Jesús Maria Arbolí, un enginyer químic barceloní que treballà a l'empresa Cros, entrà a la cartoixa al 1958 i el seu ferm convenciment li féu ocupar càrrecs de mestre de novicis, visitador de la província ibèrica, prior de Montalegre i membre del Consell General, fins que la malaltia l'obligà a abandonar les responsabilitats, sense deixar de viure el rigor cartoixà. El pare Andrés Bravo provenia de la Castella rural i fou profés a Miraflores, d'on sortí per ser prior de Porta Coeli, vicari de Serra San Bruno i prior de Montalegre, per viure els darrers tres anys ingressat en una residència. El germà Josep Maria Costa, nascut a Masquefa i lligat a Terrassa, entrà a la cartoixa al 1971, abandonant el treball en una caixa d'estalvis i l'acció en barris obrers terrassencs, i fou un referent del cenobi català, per la seva assignació a la porteria, fins que la malaltia l'apartà de qualsevol dedicació. Talment, tres monjos que compliren amb escreix el compromís cartoixà.
La mort d'un cartoixà produeix una estranya atmosfera en la comunitat, on es viu la tristor de la pèrdua acompanyada de l'alegria del total convenciment que el company ha entrat a una vida millor. El rigorós ambient d'un ampli monestir ocupat per una petita comunitat, on el silenci és norma de vida, barreja contrastos agredolços durant el litúrgic comiat. El difunt és vestit amb l'hàbit complet de l'orde –sense sandàlies ni cinyell– i dipositat sobre una taula de fusta, es cus la caputxa de tal manera que cobreix la cara i es claven les vores de l'hàbit a la fusta per evitar moviment del cos. Després, durant una jornada el túmul és situat al centre de l'església conventual, despullada d'altre ornament que quatre ciris als extrems, mentre la comunitat compleix amb una llarga vetlla des dels setials del cor, fins a l'hora de l'ofici de comiat, quan es permet l'entrada a clausura dels familiars masculins del mort i d'alguns amics de la casa.
Els salms responsorials ressonen pel claustre quan, en processó, s'acompanyen les despulles fins al cementiri monàstic, situat al mig del claustre gran. Vint-i-quatre creus anònimes marquen les fosses on són enterrats els monjos, seguint un torn d'antiguitat. Una d'elles ha estat oberta i al seu entorn els acompanyants contemplem com es baixa la fusta despullada d'altre contingut que el cos inert, sobre el qual cauran les palades de terra, fins cobrir la rasa. Seguidament, a la sala capitular, el prior llegeix una ressenya del mort. Aquell migdia, la comunitat dina junta al refectori, cosa que només fa els dies de festa. El record del cartoixà difunt resta per sempre en el corpus comunitari.
Quan en el silenci és el silenc qui parla, la mort d'un cartoixà sorprèn i interpel·la, deixant a l'aire el dubte de la pregunta eterna.
