Misèries televisives

Caduc, ineficient, algunes vegades abominable, inútil... són alguns dels qualificatius que mereix el panorama general del món de la televisió pública i privada. Una tecnologia de la comunicació amb tantes capacitats per a la convivencialitat i l'educació ha acabat essent utilitzada com una eina d'alienació massiva.

LEs cadenes s'han convertit en l'instrument del sistema en crisi que es resisteix a ser enderrocat. I ho fan amb mètodes de distracció destinats a frenar la creixent desafecció de l'audiència. El que havia estat la pràctica romana de panem et circenses és l'equivalent en el segle XXI, via posologia ingent, als realities shows i a l'omnipresent futbol.

La situació està arribant a nivells tan inquietants que requeririen treure de l'armari els anomenats (i mai aplicats) codis deontològics. Què esperen a reaccionar els consells assessors de continguts i programació? Es pot acceptar més intervencionisme polític de l'espai televisiu en moments de crisi social com els que patim?

Quan Ivan Illich (Viena, 1926-Bremen, 2002) escrivia els anys 70 que els periodistes acabaríem essent jornalers (versió literal, deia, de journalisten) al servei de la indústria de la comunicació, jo era dels que creien que exagerava; que la seva era una crítica pròpia d'un pensador radical. Però, efectivament, la globalització sense ànima ha acabat penetrant en els mitjans audiovisuals i ha destruït la seva gestió democràtica.

Illich ens recomanava obertament no mirar la televisió i llegir premsa selecta i d'opinió lliure, no mediatitzada per la política partidista. Considerava que el periodisme audiovisual formava part “d'un mecanisme pervers de construcció social de la realitat” al servei de l'statu quo; que contribuïa a fer desaparèixer la realitat sensible sota interessats manaments de veure, escoltar i sentir, i en conseqüència, a desacreditar la percepció lliure i personal del món. La televisió tal i com està programada, amb poques excepcions, no fa altra cosa que colonitzar la nostra consciència i modernitzar la misèria intel·lectual.

La realitat del planeta és, per exemple, com ens la presenten diàriament i de forma uniformitzada els anomenats telenotícies? Amb un format que no ha canviat en tres dècades, segueixen donant l'actualitat d'una manera obsoleta mitjançant una bateria de notícies que s'intoxiquen entre elles i que en conjunt generen una fenomenal confusió sobre l'estat del món. Amb l'excusa de dedicar més espai als temes socials es dóna la paraula a qualsevol persona indocumentada i es fa demagògia entorn als conflictes més dramàtics, mentre es censura la veu dels pensadors crítics amb l'establishment.

Cap a on va tota aquesta brutal fressa mediàtica? Correm el risc que per manca de reflexió crítica dels professionals acabem acceptant un perillós autoritarisme televisiu. Fins i tot les inicials capacitats alliberadores de la xarxa internet estan resultant contaminades per l'intervencionisme econòmic vinculat al model de desenvolupament en crisi.

LA societat civil es queixa amb raó que la classe política, els grans lobbies empresarials i les institucions públiques no estan a l'altura de la greu situació del país. Crec, però, que també els periodistes resultem afectats per aquest desencís general, perquè hem acabat quedant-nos al paire del negoci mediàtic. Hauríem, potser, de recuperar aquella capacitat de mobilització i el protagonisme revulsiu que vàrem tenir en els difícils anys de la dictadura i de la transició.

L'alternativa a la crisi ha d'anar paral·lela a l'engagement dels treballadors de la comunicació, especialment del camp televisiu, que l'han d'ajudar a crear les condicions per al debat democràtic postindustrial.

L'objectivitat, la independència i el distanciament crític que ensenyen les facultats de ciències de la comunicació no serveixen per a l'històric moment que vivim. El vaixell fa aigües per tots costats i la televisió ens diverteix mentre el naufragi és imminent.