La difícil oposició

Qui hi pot estar a favor, de les retallades? Ningú, lògicament. I menys encara si afecten sectors tan sensibles per a la societat com la sanitat o l'ensenyament. Tots els ciutadans, i especialment aquells que les pateixen directament, tenen tot el dret de queixar-se i d'oposar-s'hi. I també hi té dret, i fins i tot obligació, l'oposició. En aquest darrer cas, però, l'exercici del dret porta implícit l'acompliment d'un deure. La pràctica de l'oposició no ha de quedar pas restringida a la denúncia dels incompliments del govern o de les polítiques que es considerin equivocades. L'encert i la credibilitat de l'oposició l'hauria d'establir no pas la vehemència o l'enginy dels seus representants, sinó la capacitat d'acompanyar la crítica d'una alternativa. Al Parlament no s'hauria d'estar en contra d'una retallada sense explicar per què es troba innecessària, o d'on han de sortir els diners per evitar-la, o quin altre servei o inversió hauria de sacrificar-se. S'ajuda poc afirmant que s'han d'incrementar els ingressos, si només es proposa la recuperació de l'impost de successions, amb tota evidència insuficient. Té un valor escàs assegurar que s'ha d'estalviar eliminant empreses públiques, si no s'assenyala quines exactament. Tot això que explico va tornar a passar ahir. Si descomptem, és clar, la inestimable aportació de la senyora Sánchez-Camacho, per a qui potser no hauria estat necessari ajornar ara els pagaments a les residències de gent gran si el govern no hagués compromès un milió i mig d'euros l'any vinent per al doblatge de pel·lícules al català. Quina pensada, tu!