Pel·lícula amb dos finals

Aquesta és la sensació quan observo la reacció mediàtica entusiasta a l'acord del govern amb les distribuïdores de Hollywood. Allà on la llei aprovada per l'anterior executiu hi deia 50% de cintes doblades al català, ara el pacte del conseller Mascarell amb majors i exhibidors hi diu 35%. Sobre el paper reculem un 15%, xifra acceptable atesa la nostra renúncia sistemàtica. La primera pel·lícula, durant el segon tripartit, va acabar malament. Era un conseller i un partit independentista –sí, parlo de Tresserras i d'ERC– que arrossegaven els socialistes i, a contracor, CiU va aprovar una llei ambiciosa que incloïa sancions. Ai, la paraula sanció! Els socialistes van fer un cert doble joc, i els nacionalistes, que aleshores eren a l'oposició, la trobaven massa intervencionista. Com si els senyors de les majors fossin Teresa Forcades. Els mitjans, en aquella època, clamaven i denigraven la llei Tresserras perquè sancionava, era identitària i tot allò que diuen quan un executiu vol “normalitzar” un sector sensible. Enmig de vegueries i tensions que no vénen al cas recordar, la pel·lícula va acabar com el rosari de l'aurora.

Ara no. La mateixa pel·lícula té un happy end. Un conseller exsocialista en un govern nacionalista rebaixa l'ambició i aposta pel pactisme. Peix al cove cinematogràfic. Menys cintes en català, un 35% el 2017, quan tots –jo el primer– siguem calbs. Cap compromís d'equilibri territorial, de manera que la projecció catalana la faran vés a saber on. I la paraula sanció, ben amagada, no fos cas que els representants dels americans a Madrid s'enfadin. Els mateixos mitjans que abans hi veien imposició identitària ara defensen el català al cinema.

Jo me n'alegro, de debò, que el govern faci passos perquè hi hagi molt més que un miserable 3% de pel·lícules en català. Només volia fer un flashback. Hollywood no vol doblar al català, però ara haurà de veure una pel·lícula catalana, Pa negre, per decidir els Oscar. És curiós, oi?