Rics

Els pobres rics tornen a estar de moda. Amb això de la crisi cada dos per tres sentim un polític –d'un o altre color, d'un o altre país– reclamant que els rics paguin més. Les nostres autoritats saben, de fa temps, que cobrar impostos dels pobres es bufar i fer ampolles, però s'adonen que amb això ja no n'hi ha prou. I ara, ves per on, se'ls ha acudit que potser haurien de buscar fórmules per poder fer pagar els rics. Feina complicada perquè per alguna cosa els rics són rics. I com se sap qui és ric? El tema va tenir ocupats dos autors americans de renom: Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway. És normal que fossin americans perquè als EUA la gent sent una fascinació extraordinària pels rics. Mancats de monarquia, els americans sempre s'han agafat els milionaris com a la seva aristocràcia. Fitzgerald havia escrit un conte titulat “The Rich Boy” on afirmava tot candorós que “els rics, deixeu-m'ho dir, són diferents de tu o de mi”. Al cap de dotze anys, Hemingway feia parlar al narrador de The Snows of Kilimanjaro del pobre Fitzgerald i del seu ridícul embadaliment pels rics quan era evident que “l'única diferència entre rics i pobres és que els rics tenen més diners”. L'autor d'El gran Gatsby es va sentir ferit per aquesta referència tan didàctica i va fer que Hemingway suprimís el seu nom en les següents edicions del llibre. Aquesta qüestió de la diferència entre rics i pobres va acabar generant una sentència definitiva d'un periodista del Washington Post: “Els rics no són com nosaltres. Ells paguen menys impostos”. I això ens porta a l'inici de la columna i a les cabòries dels governs actuals per veure si se'n podrien sortir de fer pagar més als rics. Jo no hi entenc res de res, però enmig de tanta discussió acadèmica sobre els impostos dels rics em ve al cap la imatge d'una noia negra que, l'altre dia, es manifestava per Wall Street (al cor del senglar!) amb un somriure a la cara i una pancarta que deia: “Vindrà un dia que als pobres l'única cosa que els quedarà per menjar seran els rics”.