L'últim toro

El toro es deia Duda Alegre. El torero, Serafín Marín. El cognom no té cap importància, però el nom sí perquè aquest torero va torejar l'últim toro que s'haurà matat a la plaça Monumental de Barcelona. Sí. I resulta que el seu nom anunciava també el final: Serafín. Fa una setmana d'això. Serafín Marín va arrencar a plorar pocs moments després d'haver mort el toro, no sé si era encara als seus peus. Duda Alegre: un nom estrany per a un animal que tenia molt poques possibilitats de salvar-se. A Portugal, li haurien fet el mateix, però no l'haurien mort davant la gent. A Barcelona, hauria estat bé que l'haguessin amnistiat a última hora. Però no ho van fer. El cas és que els mitjans de comunicació van haver de centrar-se a parlar de la gent que va anar-hi –alguns del PP, alguns de Ciudadanos... deien que no els agradaven els toros, però hi van anar–, en la manifestació de fireta que hi va haver després, en el cartell de Miquel Barceló, que també era a la plaça. Què hi feia a la plaça assegut al costat d'Alícia Sánchez-Camacho? Li agraden els toros? Potser sí. Que s'oferís voluntari a fer el cartell de l'última cursa s'entén: el 1990 va convertir-se en el pintor espanyol viu més cotitzat gràcies a Faena de muleta, un quadre de tema taurí. S'hi veia una plaça de braus a vol d'ocell. M'agrada. Al cartell de l'última cursa de bous a Barcelona es veu també una plaça a vol d'ocell. Hi ha un toro molt gros, en un primer pla, mirant la plaça. Els mitjans de comunicació n'han parlat i no n'han parlat, ja m'entenen. No han dit gaire que hi hagués el pintor Barceló. Incomoda. No perquè anés als toros, sinó perquè hi va anar aquest dia. I perquè seia al costat de qui seia. Ai, l'art i les seves relacions amb el poder. Això, de vegades, també incomoda. Se'n parla poc. Parlem de toros?