La ruptura emocional

Sostenia Tolstoi que els grans canvis històrics eren fruit de petits canvis individuals. A la darrera dècada n'hem pogut constatar molts al nostre entorn, a partir de l'evolució de centenars de milers de persones vers el sobiranisme. Més enllà dels fets (l'assetjament identitari de l'era Aznar, els atacs catalanofòbics arran del nou Estatut, la seva mutilació, la sentència del Tribunal Constitucional, el tancament de repetidors de TV3, l'onada de consultes sobiranistes, la manifestació del 10-J o la interlocutòria contra la immersió), hi ha un desplaçament en les consciències individuals. S'ha instal·lat la idea que “l'escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana” ha rebut un lacònic “no procede” que invalida l'esforç de la generació política de la Transició.

Una anècdota significativa. Maig de 2006, en un creuer per la Mediterrània oriental ple de ciutadans de l'Estat. En la visita a Dubrovnik, la guia, una mestra croata amb un espanyol prou digne, mentre assenyala alguns estralls del bombardeig de 1992, fa la seva interpretació sobre com s'esdevingué el procés del trencament de l'ex-Iugoslàvia. El seu discurs conté alguns conceptes familiars entre l'audiència. Espoli fiscal per satisfer polítiques clientelars a Sèrbia, hegemonia política de Belgrad, recentralització estatal, límits i prohibició de les expressions lingüístiques i culturals, tancament de diaris, mitjans que inciten l'odi interètnic. El discurs, matisable, cau com una bomba de fragmentació entre els passatgers de variada procedència que potser hores abans havien compartit caipirinhas a la piscina del vaixell. Durant el dinar, es perceben converses tenses entre aragonesos i catalans, valencians i andalusos, bascos i castellans. Se senten retrets. Som en el context de la discussió parlamentària de l'Estatut actual i un any després del frustrat pla Ibarretxe, en què a les amenaces d'intervenció militar d'algun general i d'excomunió d'algun bisbe, se suma l'ofensiva de la Brunete mediàtica. Com sembla lògic, alguns es posicionen amb els croats, els altres defensen l'actuació dels serbis, encara que en realitat, els primers parlen del dret de les Nacions Unides a l'autodeterminació i els segons invoquen els articles 2 i 8 de la Constitució (“indissoluble unitat de la pàtria” i obligació de les forces armades d'assegurar-la). Després d'aquella tarda, ja res serà igual al vaixell espanyol, amb gent que deixa de tractar-se en un clima de fredor tensa. Molts, tenen ganes de perdre's de vista.

Si tornem enrere, i entre persones més grans de quaranta anys, la dècada dels vuitanta era diferent. Les relacions entre catalans i espanyols eren més fluides. L'independentisme, malgrat ser prou actiu, tenia un suport limitat. Des dels noranta les coses canvien. Per què? Fóra fàcil invocar l'ofensiva mediàtica de la dreta espanyola, cavalcada per Aznar, com a causa principal.

Tanmateix, és simplista atribuir a un únic factor aquest moviment tel·lúric d'actituds endinsades en l'ànima humana de milions d'individus que van modificant el seu imaginari. Alguns analistes apunten a la supèrbia hispànica fruit del creixement econòmic de finals de segle (gràcies als ajuts europeus), i que revifa el vell esperit imperial exhibit sense recances a Llatinoamèrica. Altres consideren que l'eclosió de nous estats nacionals a Europa entre 1990-1996, fruit de la desintegració de l'URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia sumeix Espanya en la inseguretat identitària, en la certesa que, tard o d'hora, el que queda de l'antic imperi cedirà davant forces centrífugues. Hi ha qui pensa que la capacitat de construcció nacional d'una institució prou eficaç com la Generalitat, amb la immersió, l'ensenyament i els mitjans de comunicació públics, allunyen la perifèria del centre. I que una Espanya sense Catalunya deixaria de ser viable. Per la banda catalana, constatat que les complicitats i el federalisme acaben Cinca enllà, elaboren tot un discurs d'independentisme pragmàtic, fonamentat en termes econòmics i fiscals per justificar aquesta deriva vers l'independentisme sentimental.

Tanmateix hi ha en el fons altres qüestions més abstractes que recorden a l'actitud dels croats el 1991. Espanya suscita inseguretat democràtica. L'assetjament legal a la dissidència basca, la incitació a l'odi des dels mitjans de comunicació, i la gran indiferència dels amics i familiars espanyols mostrada cada vegada que s'agredeix el país acaba propiciant una situació nova i insospitada. En aquests anys s'ha produït una intensa ruptura emocional. Les riuades polítiques de la passada dècada s'han emportat els ponts del diàleg espriuans. Torna, amb força, Salvat-Papasseit. Una majoria de catalans ha trencat els seus lligams psicològics amb Espanya. Ja som independents. Només falta certificar-ho mitjançant un petit pas administratiu.