Salvar l'escola

Diumenge 2 d'octubre, a Garrigàs van celebrar la festa major de Sant Miquel. Tot i que l'arcàngel, cap dels exèrcits celestials, disposa –ell i el dimoni– d'una superba imatge barroca de guix encimbellada a l'altar major, enguany no l'hem pogut veure presidir la missa major –els capellans cada vegada van més escassos–, ni sentir la música que, potser per la inefable crisi, s'ha reduït a les sardanes de la tarda. Però el poble ha lluït en aquesta festa, els carrers s'han emplenat de gent, parades, jocs per a criatures i activitats per a grans, com ara participar en el primer concurs internacional de llançament de garrí... Que ningú no s'indigni: el godall era de tela i ple de sorra. Garrigàs ha tirat per un altre camí i, com d'altres pobles que celebren la fira de la perdiu, la figa o la mel, ha decidit celebrar la festa de la botifarra de perol. És clar que això no hauria estat possible si Miquel i Cati, carnissers del poble, no ostentessin el premi que els distingeix com els millors elaboradors d'aquest embotit a la província. A partir d'aquest atot, l'elaboració davant del públic, els tastets, la botifarrada per al dinar popular...; en fi, un èxit. Felicitats a tots (i a totes). Simultàniament, aprofitant que tot el poble era al carrer, un tenderol reivindicava l'escola del poble ja que els ha arribat que algú que pot fer-ho podria tancar-la. Fem-ho curt: ara –i subratllo l'ara– a l'escola hi ha poques criatures perquè una mestra estada va assolir que gairebé tots els pares les portessin a d'altres llocs; però de fa quatre anys dues mestres bones i actives, una després de l'altra, intenten retornar la normalitat escolar a Garrigàs: que les criatures vagin al col·legi del poble. Els nens que van marxar són de mal recuperar, però les famílies noves, del poble o vingudes de fora, vista la bona feina d'aquestes mestres recents, sí que poden optar per portar els fills al costat de casa.

Potser sí que algú s'ha embadalit amb els cants de sirena del bus que recull criatures i del càtering que mengen a migdia, ara bé: res com que una criatura pugui anar a l'escola en el seu entorn sense sotmetre-la a desplaçaments absurds ni haver de consumir cuina transportada i reescalfada. Això sense comptar que –tornem-hi!– amb la crisi potser farà figa tota aquesta ximpleria cara i perillosa –o, segons com es miri, gran negoci– que ha estat el traginar criatures i regalar milers d'àpats cada dia.