El somriure de Narcís Serra
En pocs mesos, el mapa català de caixes ha passat a la història. Més d'un segle de tradició autòctona ha quedat enterrada sota una allau de mala gestió letalment combinada amb l'oportunisme que les directives de les entitats han servit en safata al Regne d'Espanya. L'Estat ja és amo de dues caixes catalanes, que aglutinen sis de les velles caixes d'estalvis del Principat, el 60 per cent de totes les que teníem. El pobre conseller Andreu Mas-Colell predica que la catalanitat d'aquestes entitats està fora de qualsevol dubte. Però, pot garantir que Madrid no se les vendrà, abans de dos anys, a un inversor xinès o rus? Em temo que no.
Ja sé que sóc un il·lús, però m'agradaria que els responsables d'aquesta situació passessin comptes amb la justícia o amb la societat. Al revés dels bancs, que són gestionats per banquers, les caixes han estat gestionades majoritàriament per polítics i, de fet, hi ha una relació directa entre la interferència dels partits i la magnitud del desastre: com més polítics, més profund el desgavell. Per aquesta raó, la Caixa, que té un sistema directiu força impermeable a la ingerència dels partits, n'ha sortit ben parada. A l'altre extrem hi tenim Caixa Catalunya, plena de polítics socialistes, que se n'ha anat al fons de l'abisme i hi ha arrossegat de retruc Caixa Tarragona i Caixa Manresa. L'antic ministre de Defensa de Felipe González durant els anys del plom, Narcís Serra, n'ha estat president entre els anys 2005 i 2010. Sempre apareix somrient a les fotografies. Responsabilitats? No em facin riure, deu pensar mentre recorda que una de les seves darreres decisions va ser augmentar-se el sou. A la vida privada, la mala gestió es paga, ja sigui als tribunals o a les juntes d'accionistes. A la vida pública mai no es demanen responsabilitats a ningú. M'hi jugo un pèsol que als directius que han ensorrat la CAM no els passarà res de res.
Narcís Serra i els altres aprenents de bruixot de les caixes catalanes van jugar a convertir la pedra en or i van voler conquerir les Espanyes i el món. Per això no és casualitat que, a banda de la Caixa, només dues entitats petites dels Països Catalans hagin esquivat amb èxit la tempesta: Caixa Ontinyent i Caixa Pollença. I n'han sortit indemnes perquè han fet, senzillament, allò que se n'espera: no han fet disbarats durant el boom del totxo, han esquivat la morositat perquè han treballat amb rigor, no han invertit més diners dels que tenien i han limitat la seva activitat al seu territori tradicional. Dit amb altres paraules, han actuat com si fossin caixes d'estalvis. A hores d'ara, Caixa Ontinyent té 47 oficines i una ràtio de morositat del 4 per cent, mentre que Caixa Pollença té 19 oficines i una morositat del 2,8 per cent, la més baixa de tot l'Estat. I cal dir que totes dues han mantingut intactes les activitats de l'obra social.
L'argument que per ser competitiu cal ser gran, repetit com un lloro pel Banc d'Espanya i pel govern espanyol, ha demostrat ser fals. Ser petit o mitjà és més eficient, i això val no només per a les caixes d'estalvis i les entitats financeres. Un estudi recent de la Universitat Harvard, elaborat per l'economista Adam Price, deixa clar que els estats de petites dimensions s'adapten millor a la globalització que no pas els grans estats. Una de les claus de l'èxit dels països petits és la seva rapidesa en la capacitat d'adaptació i la seva més sòlida cohesió social i sentit de pertinença. I això val per a les societats i, ja ho hem vist, per a les caixes d'estalvis.
