Les retallades

En una família normal –una de tantes–, quan les coses vénen magres s'estrenyen el cinturó. Només faltaria! Tan sols els bojos tiren de crèdit, perquè tothom sap que el crèdit s'acaba i, sobretot, s'ha de tornar. Ara bé, les famílies endreçades retallen amb seny i, en conseqüència, distingeixen el que és necessari del que és tan sols útil i, especialment, d'allò que és superflu. El mateix feia el vell dret romà i ha fet la tradició jurídica europea: separar les despeses necessàries de les útils i de les sumptuàries. I no fa falta gaire talent per saber que, en cas de retallades, aquestes han de començar pel que és superflu, seguir pel que és útil i acabar pel que és necessari. Això que significa que les retallades lineals, caigui qui caigui, són absurdes en el concepte, injustes en l'execució i ineficients en el resultat. Per això, tornant a l'exemple de la família, si aquesta ha de reduir la despesa, no començarà pel lloguer o la hipoteca del pis, el col·legi dels nens, les atencions mèdiques i l'alimentació bàsica, sinó que restringirà vacances, caps de setmana, cines, restaurants, clubs esportius i gimnasos, i tan sols si amb això no n'hi ha prou, passarà a viure en una casa més petita, prescindirà del cotxe, etcètera. El que farà aquesta família serà fixar un ordre de prioritats, sense caure en l'error de les retallades lineals.

Fins aquí, el que passa a ESCALA familiar. Però, és extrapolable a escala col·lectiva aquest mateix criteri? La resposta és afirmativa: les coses són molt semblants. Per entendre-ho, s'ha de partir de la constatació d'un fet. Ens trobem en un moment històric que suposa un autèntic canvi de cicle, és a dir, de protagonista. La crisi que patim és, en essència, una crisi dels blancs –dels europeus i nord-americans– que, més enllà de les males pràctiques financeres, té el seu origen en el fet que Occident ja no gaudeix, com en els últims cinc segles, de l'explotació colonial de bona part del món. Per aquesta raó, les coses no tornaran mai més a ser com eren abans: mai més Occident no disposarà de les matèries primeres, l'energia i els aliments amb la mateixa abundor i als mateixos preus que fins ara. I, pel que fa a Espanya, s'ha de tenir present que tots plegats hem gastat uns diners que no eren nostres: per una banda, els fons europeus, per una quantia que triplica el que tot Europa va rebre d'EUA amb el pla Marshall, i per l'altra, uns crèdits desmesurats molt per sobre de la nostra capacitat de retorn.

És per aquestes raons per les quals s'ha de retallar la despesa d'una forma radical. Cert que una política econòmica mereixedora d'aquest nom ha de combinar l'equilibri fiscal amb l'impuls al creixement, però aquest debat no pot fer oblidar que la primera regla de la racionalitat econòmica és no gastar més del que s'ha guanyat. Sobre aquesta base, les restriccions de la despesa pública –coratjosament defensades pel president Mas– han d'ésser acceptades sense rebuig pel que fa al seus objectius i a l'esperit i determinació amb què han estat adoptades; però es poden oposar molt fortes reserves a la seva plasmació concreta i a la forma com s'estan executant. La primera pregunta a fer seria si s'ha fixat un ordre de prioritats lògic, segons el qual primer es retalla el que és prescindible, després el que és útil i tan sols en últim lloc el que és necessari. Per exemple, s'ha entrat en el món de la cultura i de les comunicacions, és a dir, de les subvencions (per exemple, en la càrrega insostenible que suposen els mitjans de comunicació públics i en el mar procel·lós de les subvencions als privats) amb la mateixa contundència com s'ha fet en el camp de la sanitat? I que no es digui –per favor– que això és la xocolata del lloro, perquè, encara que el resultat fos quantitativament petit, l'efecte moralitzador que sempre provoca la justícia distributiva –que no tan sols s'ha de tenir present per repartir sinó també per carregar– seria enorme.

I pel que fa a la forma com s'estan fent les retallades, hi ha forts dubtes en l'àmbit de la sanitat. En aquesta línia, el doctor Xavier Pomés publicà fa alguns dies un article en què reconeixia com l'augment de l'oferta de serveis i de la demanda obliga a retallades pressupostàries, però afegia que la retallada s'ha centrat exclusivament en els costos assistencials, despeses de farmàcia i salaris dels professionals, quan s'han d'adoptar també –si és que es vol garantir la qualitat i universalitat del servei– reformes estructurals per a les quals, en el futur, hi haurà prestacions –en cap cas bàsiques– que hauran de quedar excloses del sistema nacional de salut. I advertia que, si no s'afronta aquest repte, el servei perdrà qualitat amb la conseqüència que deixaran d'utilitzar-lo els ciutadans amb recursos econòmics i tan sols hi acudiran els econòmicament més febles.

Poca cosa vull afegir –per l'interès personal que hi tinc– respecte al recent vodevil succeït entorn al pagament de les subvencions als geriàtrics i centres de discapacitats. El fet que s'hagi pogut plantejar que rebin vells i discapacitats abans que altres col·lectius és quelcom més que un error: és una acció de govern que no lliga amb la tradició de la societat catalana. Una societat que, pel que fa als discapacitats, ha atès les seves necessitats mitjançant un teixit associatiu admirable, el mateix al qual ara se li regateja, amb prioritat injustificable, la subvenció necessària. Però està escrit: l'estat de benestar s'acaba primer per a aquells als quals va arribar en últim lloc.