Brossa a la Seca

Diem “de la Seca a la Meca” per significar el pelegrinatge d'un extrem a l'altre de món. És una metàfora que ha deixat enrere el seu sentit literal, com ha succeït amb bona part de les paraules i expressions que componen el llenguatge humà i que basteixen el nostre pensament simbòlic. Així hauria passat al castellà, fins a anar a raure al mateix Quixot.

Joan Amades va deixar dit que l'expressió respon al primer trajecte que solien fer els visitants de Barcelona. L'iniciaven a la Seca (de l'àrab sekka), l'antiga fàbrica de la moneda, al carrer Flassaders, on anaven a canviar i a proveir-se de noves i lluents monedes, per adreçar-se després al Palau Meca, l'edifici més majestuós del carrer Montcada, símbol de l'esplendor de la ciutat i habitual lloc de cita. Qui havia fet la curta distància que va d'un lloc a l'altre acabava de fer entrada a tot un món. D'aquí ve la metàfora, amb un punt d'ironia: “De la Seca a la Meca” o d'una a l'altra banda de món. A primers del XIX, la Seca va encunyar la primera pesseta, en realitat peceta, diminutiu del mot català peça.

Tothom sap que el Palau Meca, avui, és part integrant del Museu Picasso. La Seca, en canvi, havia rodolat pendent avall de l'oblit. I vet aquí que, miraculosament, acaba de ressorgir, orgullosa, entre les antigues i confoses parets del barri de Ribera, tocada per la vareta d'una jove arquitecta, Meritxell Inaraja i Genís, que l'ha rescatada del sediment del temps, en una sàvia intervenció que harmonitza de manera exemplar la restauració del patrimoni amb la funcionalitat i el gust contemporanis, i la transforma en una nova joia de la ciutat.

Ja és el nou habitacle de Joan Brossa, de la seva màgia escènica, de la seva poesia visual. I dels seus fills naturals: Herman Bonnín, eternament jove, en la seva enèsima singladura al servei del teatre, de la creació i la innovació, sempre audaç i a recer de la imperant banalitat; i el mag-poeta Hauson, que ens embadaleix amb l'univers ingràvid que creen els seus dits prodigiosos. És el nou Espai Brossa, no gaire lluny de l'anterior i amb noves i extraordinàries possibilitats, esdevingut “fàbrica de creació” de la mà de l'Ajuntament.

Una fàbrica que ja no encunya moneda devaluable, sinó petits i grans tresors creatius sense preu. I ho fa al mateix cor de la ciutat vella, arran del passeig del Born, on es lliuraven els torneigs a cavall i on després, cada matí, ressonaria el traqueteig sobre l'empedrat d'una munió de carros, provinents del gran mercat de fruites i verdures, amb unes inversemblants muntanyes de caixes al damunt, lligades amb cordes, en direcció als respectius colmados. I el Fossar de les Moreres, on “no s'hi enterra cap traïdor”, ben a prop del vell mercat que ara aixopluga els descoberts vestigis de la ciutat arrasada. I els carrers de Canvis Vells i de Canvis Nous, on havien proliferat, darrere la Llotja de Mar, les taules de canvi que servien el florent comerç mediterrani. I Santa Maria del Mar, on, de vegades, en els seus besllums, ressonen encara les feixugues passes dels devots bastaixos que en van traginar les pedres a coll des de Montjuïc... I, abans o després de la passejada o de l'espectacle, entre moltes altres possibilitats, al primer tombant enllà de la Seca, es pot recalar als coixins del singular local magrebí del carrer Cirera, on Otman Chentouf ofereix un deliciós te amb menta, així com robes de la seva creació i una excel·lent i econòmica cuina del nord del sud, talment com a la medina... Del vell al nou Espai Brossa, de la Seca a la Meca, tot un món.