La moralitat de la ficció

Sovint la ficció és una mentida que serveix per comprendre millor la veritat. D'aquest convenciment neixen la majoria de contes i faules infantils, i per això la nostra educació sentimental és plena de cowboys solitaris, ibers rebels, bandits justiciers, fantasmes nadalencs, detectius amorals, adúlteres suïcides i reporters intrèpids. El paradigma del reporter intrèpid és –sense discussió– Tintín, i ara que els tintinòfils –com a mínim els locals– estaven feliços com pèsols amb Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!, el diccionari de renecs del capità Haddok, i alhora amb el cor encongit per veure com Steven Spieberg haurà tractat Tintín a la gran pantalla, ha tornat a sorgir el fantasma de la correcció política que de forma intermitent i des de fa temps intentar macar l'obra d'Hergé i també la seva trajectòria vital. La convivència –que no connivència– de Georges Remi amb el nazisme és motiu de controvèrsia de forma recurrent. També ho ha estat la seva primera aventura, Tintín al país del sòviets, i també l'acusació de racisme a l'àlbum Tintín al Congo, que ja va ser motiu de polèmica als EUA, França, Suècia i el Regne Unit –on les edicions de l'àlbum inclouen una advertència sobre el seu context històric per decisió judicial–, però ara el cas ha arribat als tribunals belgues.

Jutjar el passat amb la mirada del present no és només un anacronisme; probablement és una injustícia. Tintín és racista, colonialista i etnocèntric? La pregunta correcta és si un producte europeu de l'època de què parlem podia ser diferent. Els tintinòfils Joan Manuel Soldevilla i Víctor Niubó –impulsors de l'antiga associació Tintin.cat, avui denominada 1001 per la severitat legal amb què la Fundació Hergé controla l'ús de la imatge i la marca Tintín– ja declaraven al diari Avui l'any 2009 que és absurd voler silenciar un testimoni del segle XX. “Què era Àfrica per a Europa als anys 30 i quins comentaris hi havia en la majoria de llocs? Els milionaris hi anaven de safari”, apuntaven. És absurd llegir una obra sense tenir en compte el context i és absurd pensar que els seus codis ideològics impregnaran al lector sense remei. Si el nostre nivell intel·lectual és aquest, haurem de pensar a tancar la parada i prohibir des de Shakespeare fins a Eustaquio Morcillón, que també era racista, colonialista, paternalista, etnocèntric i més coses, però que no és el culpable del racisme –actual i real– que pugui existir.