Rates als jardins

Ara que a l'Estat espanyol els tribunals de justícia i els seus sacerdots, els jutges, han ocupat tot l'espectre de la realitat i han satel·litzat la moral, l'ètica, la política, l'antiquíssima teologia, la decisió individual i molt sovint la mateixa justícia, ara que ha succeït tot això –dèiem– és estimulant relacionar dos fets distants però potser no del tot inconnexos, dos fets que potser representen una d'aquelles simetries amb què de vegades la realitat ens obsequia. Juan del Olmo, jutge de l'Audiència de Múrcia, acaba de resoldre en el judici contra un acusat amb antecedents per maltractaments que zorra, l'adjectiu que l'acusat va adreçar a la seva esposa enmig d'una discussió violentíssima, “no és un insult” ni una paraula que impliqui “menyspreu”, sinó la mera “descripció d'un animal que “es condueix amb astúcia”. Heidegger va dir que “el llenguatge és la casa de l'ésser”, atribut que, d'altra banda, no desconeixen les rates gironines que s'hostatgen a l'Audiència de Girona i que, segons denuncia Fernando Lacaba, president d'aquesta institució, estan devorant literalment els expedients judicials d'algunes seccions de l'edifici. Juan del Olmo, durant el judici en què es postulava com a lingüista bruixot –perquè el bruixot o xaman no només denomina realitats sinó que també preveu les extensions animistes i morals del llenguatge–, va fer diverses digressions sobre les guilles, “animal de costums crepusculars i nocturns, que abunda a Espanya i caça amb gran astúcia tota classe d'animals, fins i tot de corral” (el “fins i tot de corral” no té pèrdua, és un dels Himàlaia de l'humor casual o involuntari). Pregunta: els expedients devorats per les rates aporten algun sentit intestinal de la justícia a aquests rosegadors?; els excrements resultants són excrements impresos? Juan del Olmo considera que dir al fill de la teva dona que haurà de visitar la seva mare “en una caixa de pi al cementiri” és només constitutiu d'una falta lleu. Fernando Lacaba diu, a propòsit de l'acció dels rosegadors afamats de justícia, que “sembla mentida que en ple segle XXI estiguem així”. Té tota la raó, aquest bon jutge, que espero que o bé no llegeixi aquest article o bé sàpiga disculpar la meva demagògia, que encara admet un últim pas de rosca: molt sovint caldria rates intel·ligents i justes, exèrcits de rates, per frenar els estralls de la justícia.