Parella de ball

Oriol Pujol ho ha dit clar: “L'apropament amb ERC és palpable.” Millor per a tots dos. Que els vagi bé. Esperem que també vagi bé a la majoria de la gent del país: els que l'estimem i aquells que, estimant-lo o no, han de concentrar-se a sobreviure. Però tots sabem que en política l'apropament entre dos partits sovint és només estratègic. I dir una cosa així, abans d'haver tocat cuixa, pot ser fins i tot imprudent. O no, perquè el missatge deu anar adreçat també als altres partits i a molts possibles votants. És el que tenen els missatges: hi ha un sol emissor –i l'Oriol Pujol és un gran emissor, ja ho saben– però de receptors poden haver-n'hi un munt. Ballant, en tot cas, que és com devíem començar a palpar quasi tots els que hem tingut una adolescència vulgar, no es parlava gaire. Jo, mentre m'acostava a la noia –perdonin, però ja els he dit que la meva adolescència va ser vulgar–, si acostava la boca a la seva orella, sovint no era per dir-li res, sinó per deixar-li clar el missatge. Redéu! Quina frustració quan no el captava o quan, justament perquè el captava, es feia enrere! Era com la que poden tenir molts dels que votaran CiU o ERC si la maniobra d'apropament també s'estronca. De fet, votin aquests partits o a uns altres, tanta estratègia política ha acabat frustrant molts votants. Per això hi ha tants vots en blanc, que és també com ens quedàvem sovint els adolescents com jo. I encara hi havia els altres nois, que emetien els seus missatges diferents com fan també els altres partits, i els imponderables, com aquell dia que es va acabar la música lenta i que la música ràpida va caure damunt la pista com ara ha caigut la crisi. Oriol, company, acosta't tant com vulguis a l'Oriol d'ERC. Però pensa que, si al final palpeu, també ens acabarà fent il·lusió a molts dels que la ballem magra.