‘L'horreur économique'
Aquest era el títol d'un conegut llibre de Viviane Forrester. Traduït a dotze idiomes, costa pensar que els seus fervorosos lectors de 1996 l'hagin trinxat en la guillotina de la seva memòria com fan les editorials amb les obres que el mercat declara obsoletes. L'autora va treure el títol d'una referència de Rimbaud, en les seves “il·luminacions”, als “horrors econòmics” i ja fa quinze anys assenyalava que les “crisis són...” molt beneficioses per als mercats; poblacions anestesiades, mudes pel pànic; treball i serveis a canvi de quasi res, governs dominats per una economia privada totpoderosa de la qual depenen en un grau mai vist... des de sempre va ser previsible que “les ajudes a les empreses” no crearien llocs de treball o ho farien en quantitats molt menors de les previstes. Fa deu o quinze anys dir això hauria resultat temerari, però avui “salta a la vista”. I és així evident perquè “actualment, els mercats de productes derivats són més importants que els tradicionals; és una nova economia que no produeix, aposta. I en les apostes, tot és virtual”.
Per a l'autora, doncs, “saltava a la vista” fa ja quinze anys malgrat no considerar-se cap visionària. La crisi la vaticinava, simplement, “a la vista” de les polítiques neoliberals i de l'escandalosa desregulació inherent a l'aprimament de l'Estat, objectiu màxim i suprema fita a aconseguir pels seràfics mercats, amb l'ajuda dels Chicago-boys i altres economistes de rutilants corbates i d'altíssima modernitat que enlluernaren i encara, per inversemblant que sembli, enlluernen, en iguals proporcions, ximplets que no s'assabenten de res i bandarres, que, per contra, estan perfectament i maliciosament informats de tot.
El capitalisme desbocat sotmet l'ètica i la moral a un permanent eclipsi. Cap llum o escalfor humana pot il·luminar o incidir en un sistema econòmic tan depravat. La llei del benefici ultrancer exempt de qualsevol control públic (“alliberat” d'intervencionismes, diuen aquests nous i sinistres talibans prostituint així cínicament el mateix concepte de llibertat) fa del tot creïble la notícia, dantesca per a la condició humana, facilitada per Richard J. Roberts, premi Nobel de Medicina, sobre aquells medicaments que curen “massa”, que, en les seves paraules, “ no són rendibles per a les farmacèutiques, que, en canvi, desenvolupen medicaments cronificadors que siguin consumits de forma serialitzada”. Més en concret, el Dr. Evangelos Michealakis, professor de la Universitat d'Alberta, es refereix a un producte, el dicloroacetano, que ha demostrat la seva eficàcia contra el càncer, però que no podrà ser desenvolupat en no poder ser patentat. L'al·ludit premi Nobel afirma taxativament: “He comprovat que en alguns casos els investigadors dependents de fons privats haurien descobert medecines que haurien eliminat completament alguna malaltia... però les farmacèutiques massa sovint no estan interessades a curar, sinó a cobrar, i així aquesta investigació de sobte és desviada cap al descobriment de medicines que no curen del tot, sinó que cronifiquen la malaltia i provoquen una millora en el pacient que desapareix quan es deixa de prendre...”
Un dels científics consultats em va dir: “És veritat, el cicloroacetal és eficaç en animals (per a la curació del càncer), però no s'ha desenvolupat a nivell humà... no surt a compte curar res, només cronificar... És repugnant, però és així. L'única solució passaria per nacionalitzar la indústria farmacèutica o posar fi a les patents”. Nacionalització, control públic... Els esmentats nous talibans s'alcen, indignats –ells sí que amb indignació ferotge– proclamant eixordadorament el dogma de la llibertat de mercat. Mentrestant, al cementiri podria ser que molts ossos que varen estimar molt la llibertat –també la de mercat, és clar– haguessin volgut renunciar a tanta llibertat a canvi de no entrar tan aviat, com assenyala Espriu, en les fosques estances.
