Això dels lideratges

Observo astorada les efusions pantagruèliques cap a aquesta mena de líders, gurus, guies espirituals socials. Tots gegants de plastilina. Em fa l'efecte que una cosa són els exemples vitals i una altra aquesta fal·lera malaltissa per buscar, enfebrats, petits déus de fang que ens donin totes les respostes: en la banda personal, social, moral o de país, tant és, perquè de vegades, tot forma un mateix manyoc. D'un temps ençà van estar molt de moda els Bucay pamfletaris, els “jo-t'arreglo-la-vida” de butxaca, capsuletes fàcilment digeribles, de les quals, com sempre, esperem el màxim i al moment, sense gaire esforç, perquè, és clar, de paciència n'hi ha poca i el resultadisme s'imposa.

darrerament hem vist enlairar-se uns quants futuribles presidents del país més. Perquè en aquest país, quan a algú se l'enlaira, ja se'l fa president. O no se'n recorden, de l'era lluent de Laporta al Barça? O d'algunes preguntes que han fet recentment a Guardiola? És curiós que tan donats com som a entronitzar i desentronitzar (la tribu culer encara més), a beatificar i desbeatificar, no siguem capaços de guardar una mica de memòria. L'últim exemple ha estat la mort del creador de l'imperi de la poma. Sí, d'acord, un visionari, un home de talent, fet a si mateix. Ara, sense que em vingui urticària amb l'univers 2.0, de cap manera (escric això amb la Blackberry col·lapsada!), no en fem un gra massa? No elevem a la categoria de Déu la tecnologia, que ens facilita tant com vulguin la vida però que no deixa de ser tecnologia? D'ençà de l'imperi de la poma, som més savis? Steve Jobs, icona a mig camí entre el geni i el bruixot simpàtic, no és aquell viu que ha tingut la capacitat de pencar perseguint fins al final una obsessió? Amb la petita diferència que, en lloc de fer, què sé jo, vetes i fils amb la màxima de les exigències i visions de futur, va tenir la pensada d'explorar un camp aleshores incipient.

encara que m'aboni a la demagògia literària, no és curiós que l'allau d'articles ponderant Steve Jobs hagi superat, en pes, els que han recordat Josep Maria de Sagarra? Dic un escriptor com podria dir un filòsof o un sociòleg o un historiador, d'aquí, d'allà o de més enllà. Necessitem valors, diuen, i per això s'inventaran un pla nacional per atacar la qüestió, com si tot fos terra erma. Si havíem quedat que érem una colla de descreguts, com és que anem buscant profetes com si anéssim a les palpentes, pel desert? A les palpentes poc o molt sempre s'hi va, però cadascú pot –o hauria de– fabricar-se els fars. El programa El convidat dedicat a Miquel Calçada va propiciar, per alguns i a pesar del mateix personatge, aquest mateix efecte, del guru que ens portarà a la independència. Ell solet ens hi durà?

d'aquí, de l'exemple, a quedar-nos amb els braços plegats i que ens facin la feina i que ens triïn massivament quin personatge, quin valor, quina idea fa més el pes per a aquesta empresa anomenada lideratge (ens hem tornat una societat Esade!) hi ha un bon tros. L'escepticisme –m'hi compto– no ha de portar a la immobilitat, aquest arreglar el món des del sofà. Ningú li ha sentit dir a l'àvia com li van costar les coses, les penúries que va passar? O és que necessitem que ens ho digui un Steve Jobs a cau d'orella? Sembla que demanem vestits de llums i titulars ben llampants als altres perquè ens enlluernin i solucionin tot allò que nosaltres no som capaços de fer. I ens estalviïn, de passada, de llegir la lletra menuda.@Aballbona