Gran Duch

Dimecres passat, just fa una setmana, a l'antic Fòrum Vergés, ara seu de l'IDEC de la UPF, set de la tarda. Una insòlitament nombrosa munió de gent fent cua per assistir a una conferència: la d'inauguració d'un cicle sobre El buit i el no-res, que l'ens al·ludit d'educació continuada organitza conjuntament amb la benemèrita Fundació Joan Maragall. L'expectació palpable en l'ambient pot venir donada per la temàtica i pel continent de l'activitat, però sens dubte també per la personalitat del ponent del dia.

Al qual, amb els seus joves setanta-cinc anys, sembla arribar-li per fi una merescuda reconeixença –ja més enllà dels cercles estrictament professionals– per tota una vida d'estudi i d'aportació intel·lectual de primer ordre.

Es tracta de Lluís Duch, recentment homenatjat amb una (per dir-ho en una llengua que li és cara) Festschrift, a càrrec d'amics i col·laboradors, publicada per Fragmenta (de nom editorial tan litòticament encertat com de catàleg ja a hores d'ara tan substantiu i estimulant).

Al llarg de la seva exposició amb motiu de l'avinentesa aquí reportada, Duch no diu res sobre què no hagi ja reflexionat i escrit, però ho revifa ara des de l'oralitat.

L'ambigüitat de l'ésser humà, que no és ni bo ni dolent, sinó això: ambivalent. Indestriabilitat de la noció de buit i de la noció de ple, ja tot al llarg de la història de la teologia.

I, semblantment, complementarietat indissoluble entre iconoclàstia i idolatria: només dos extrems de la paradoxal condició humana, que, per emparaular la realitat fent-se-la seva i, doncs, convertint-la en transmissible i transformable, necessita tant de la presència com de l'absència de la imatge, de la veu com del silenci, de l'expressió tant a través del mite com a través del logos.

Hi ha preguntes del públic, després, que hi toquen. I les respostes de Duch, encara més. Quina festa!