Gent del bar

Les paraules de Josep Antoni Duran i Lleida sobre el fet de “passar el matí o tota la jornada al bar del poble”, més enllà de la lectura estrictament política –que en temps electoral i, sobretot, sotmeses a la cotilla del llenguatge anomenat políticament correcte, permeten arribar a conclusions contradictòries sobre l'encert o el desencert de les declaracions–, ens poden servir per desmuntar o, potser, per estendre un tòpic: el de la cultura del bar.

Més enllà de la política, repeteixo, l'associació d'idees entre andalusos i bar és un tòpic que, almenys des de Catalunya, ha funcionat. No cal que ho digui Duran i Lleida, molta gent corrent ho ha dit abans i molta altra ho ha pensat. I, òbviament, com passa amb els tòpics, s'autoalimenten, es transmeten rutinàriament de generació en generació i creen sensació. La sensació, com passa amb el fred, pot ser més gran que el fred mateix. Així, la sensació de tòpic, pot ser més gran que el tòpic mateix. És a dir, la sensació que andalusos i bar siguin idees associades podria, actualment, haver substituït la realitat i mantenir-se amb independència que els fets reals demostrin el contrari.

Per comprovar si el tòpic que associa les idees entre andalús i bar és només això, un tòpic tradicional i impertinent al temps actual o si, al contrari, té a veure amb el dia a dia de les formes de vida generalitzades dels ciutadans andalusos i, en conseqüència, és legítim mantenir-lo vigent, caldria recórrer a estudis sociològics i a argumentacions científiques. No n'hi ha prou, en matèria antropològica, amb les opinions espontànies o gregàries.

Vist des de Catalunya, en canvi, més important que la comprovació sobre el tòpic de la cultura andalusa del bar em sembla la transformació que ha experimentat la societat catalana en les últimes dècades, amb una tendència de creixement progressiu de la implantació de la cultura del bar. Perquè, no ens enganyem: si a Catalunya funcionava el tòpic sobre andalús i bar era, sobretot, en contraposició a les formes de vida catalanes.

Des de fa unes dècades, no podem dir el mateix. En el nostre país hi havia més cultura de cafeteria que de bar. Però les cafeteries emblemàtiques han desaparegut per deixar pas als bars. Els casinos, locals adequats especialment per fer tertúlies, característics de la nostra cultura, també han anat desapareixent a favor dels bars, sobretot dels àmbits urbans, i si se'n conserven alguns és en els àmbits rurals.

Catalunya s'ha anat convertint en un gran bar. D'una banda, hi ha els bars dels pijos, que es van començar a implantar a partir dels Jocs Olímpics i que han substituït els locals de comerç i menestralia tradicional en els barris de més suposada implantació turística; d'altra banda, hi ha els bars del PGB (Partit de la Gent del Bar), promotors de les addiccions domèstiques a l'alcohol, el joc i al tabac de vorera.

Diferenciar els catalans i els andalusos per raons de militància de bar, en aquest inici del segle XXI, ja no és pertinent. En uns casos, els horaris laborals, les distàncies entre el lloc de treball i les llars familiars o la complexitat de les famílies mateixes, que obliguen a fer els àpats fora de casa i, en altres casos, la desocupació i la precarietat econòmica que impossibilita altra forma d'oci i consum que l'estada en un bar, han empès els ciutadans de Catalunya a tornar-se força més de bar que no eren abans. La influència del bar de Poble Nou, del bar d'en Manel a Estació d'enllaç, d'El Cau a Un tomb per la vida, del bar del Xato a Nissaga de poder, del Tramuntana a Ventdelpla, dels bars d'en Peris o d'en Fidel o del Club d'El cor de la ciutat o del bar d'en Maurici o de l'Starski a Plats bruts han fet la resta.