Una caricatura que no ho és

No sé si s'han begut l'enteniment, però ho sembla quan se sent el senyor Fernández Díaz que diu que només negociarà amb l'alcalde Trias si aquest li garanteix exclusivitat. O quan el senyor Portabella li diu, també a l'alcalde, que cap acord no serà possible si hi participa el PP. O quan –com ja comentàvem dilluns– llegim que tampoc el senyor Hereu està disposat a participar en cap acord entre tots. Ja es veu, doncs, que només tenen una cosa en comú, els grups que conformen l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona: la seva incapacitat per entendre's. Excepte quan es tracta, això sí, d'anar plegats contra l'alcalde.

No ho puc evitar: quan sento el senyor Fernández, el senyor Portabella i el senyor Hereu, penso en els veïns de la meva escala i provo d'imaginar quina mena de convivència tindríem o com hauria de fer-s'ho el president a l'hora de pintar el vestíbul, que ja sembla una cort, si jo, posem per cas, no ho volgués fer només perquè ho ha proposat el de la porta del costat; si el del tercer segona rebutgés un determinat pintor només perquè l'ha recomanat el del segon primera, a qui malgrat tot saluda amb gran deferència; o, en fi, si el de l'àtic, aquell que tots trobàvem tan simpàtic, digués: d'acord, pintem, però només si ho fem de color taronja.

No em sembla que faci cap caricatura, amb l'exemple extravagant de la meva escala. És la realitat que imposa, a l'Ajuntament de Barcelona, la incapacitat partidista, poc assenyada i allunyada d'allò que vol la gent, em sembla a mi, dels grups de l'oposició. I això, quan tot s'aguanta per un fil.