El llarg estiu

Ahir ja va ser diferent. La presència d'alguns núvols esquifits i un cel un pèl enteranyinat van evitar que les temperatures s'enfilessin com ho havien fet dimecres, quan lluïa un sol ben fort i el cel era d'un blau de postal, aquell blau cel intens, gairebé artificial. El sol de dimecres era, en podríem dir, un sol de justícia. Sobretot per inesperat, per ser tan intens fora de temporada. Un sol, com aquell, que cremava, que encenia l'ambient, que rostia les herbes i assecava la terra, l'esperes al juliol o a l'agost, però no a mig octubre. Era també un sol com de desert, d'aquells sols que surten a les pel·lícules, quan el protagonista, perdut des de fa hores o dies, cau mig mort a terra. Un sol de càstig. Còmplice en alguna mena de venjança planejada a mitges amb el planeta, la resposta a les agressions rebudes de l'home durant anys. La natura és sàvia, diu la dita. I la Terra ha començat a tornar-s'hi. De moment, ens allarga l'estiu fins a dates en què molts anys ja anàvem abrigats, i d'aquí a pocs dies potser ens durà una fred que ens glaçarà l'ànima. A vegades sembla que l'apocalipsi ja estigui a punt d'arribar. De fet, si seguim les notícies econòmiques, diríem que ja fa dies que ho ha fet.