Europa és la resposta

Ara resulta que hi ha muntanyes molt més altes que l'Everest, però resulta també que no n'hi ha cap que no sigui a anys llum de la Terra. Un descobriment que no ens serveix de res, mentre no hi puguem arribar, tan inútil com saber qui ocupa en aquests moments la presidència del Consell de la Unió Europea. Hi ha algú de vostès que ho recordi? Mana Polònia. Durant els primers sis mesos de l'any, va manar Hongria. Dues primeres estrelles. França i Alemanya a creure. Com que això és rotatori, esperem que arribi el torn de Malta.

El primer ministre polonès es diu Donald Tusk, aquesta setmana ha guanyat les eleccions per segona vegada. No és Zapatero, però Zapatero també ha manat en el Consell de la Unió. I Aznar: en el temps que posava els peus damunt de les taules. A començament de juliol, quan va presentar el programa dels pròxims sis mesos, Tusk va dir que volia fer tornar el somriure a Europa. Suposo que ho han anat notant. «Més euro. Més Europa», va dir eufòric. I, encara, «Europa és la resposta».

Tusk ho va fer tan bé que algú dels que va contestar-lo –no em facin dir qui– va dir que seria qüestió d'ampliar la durada del seu mandat. Sí, senyor, podrien allargar-lo a un o a cinc anys, tot fa pensar que no ho notaríem. I és que les crisis tenen aquestes coses: posen al descobert tot de coneixements i d'institucions i fins i tot d'estats i de polítiques d'estat que no ens serveixen.

Penso en Duran i Lleida. Després que els dos grans partits espanyols reformessin la Constitució sense consultar per res el polític més ben valorat de tots els de la cambra, se'ns despenja i diu que als catalans el PER no ens ajuda en res. I té raó. No ens serveix. Per res. Com les Blackberries aquesta setmana.

Sort que anar a Madrid sí que sembla que val la pena. I mira que alguns en dubtàvem.