Circ preelectoral
Des de fa temps el discurs de la por i del populisme ha transformat la democràcia en una mena de circ. De manera que, quan s'acosten eleccions com ara, no ens estalviem declaracions incendiàries i promeses irrisòries d'uns i altres candidats. En poques setmanes tot es dispara. En un rampell sobtat, el candidat del PSOE es preocupa per l'aprenentatge de llengües estrangeres i es mostra partidari de programes televisius infantils en anglès. En canvi, no sembla que li importi gaire l'ensenyament de les llengües que es parlen a l'Estat, vés a saber per què; tampoc cal fer-ne gaire cas, ja que és la mateixa persona que ha promès revelar als pobres mortals electors –si el fan president– el secret de la pedra filosofal que permetrà treure l'Estat espanyol de la crisi.
El candidat popular, del tema de la llengua no en diu res; ja n'han parlat en nom del seu partit els qui constantment recorren als tribunals per impugnar lleis aprovades majoritàriament pel nostre Parlament. El discurs del bilingüisme ha acabat adoptant la seva màxima subtilitat; es parla de la conveniència d'ensenyar tres llengües: castellà, català i anglès. Fantàstic. Resulta, però, que, fent zàping pels canals televisius comproves que la majoria dels que emeten en castellà no subtitulen cap pel·lícula en anglès. Com és que l'argument del plurilingüisme, amb el qual segurament bona part dels ciutadans estaria d'acord, no es proposa per a la resta de l'Estat? Sobretot quan sabem que Espanya és un dels països europeus on es parla pitjor l'anglès. Com és que no demanin diversitat lingüística a tot arreu i l'esgrimeixin amb tanta perseverança aquí? No els preocupa el baix rendiment en llengües de tots els escolars? Pel que fa al candidat popular, tampoc coneixem el programa amb què es proposa fer ressorgir l'economia, però les maleïdes enquestes ja l'han proclamat guanyador, anticipant-se a les eleccions del poble. Tot un detall democràtic.
Aquests dies, unes declaracions d'Antoni Duran i Lleida han irromput en un paisatge preelectoral tens i fràgil. Són afirmacions poc afortunades, pel que fa a la generalització amb què les ha formulat, però, en certa manera, posen el dit a la llaga sobre un tema que alguns andalusos de bé no veuen amb bons ulls: la manca de control dels organismes públics sobre els ajuts del PER agrícola (vegeu, si no, l'article que penja al bloc Sevilla.blogcindario.com, amb data de 21-07- 2007). Després s'ha encès foc en els fronts de sempre, a la manera de sermons diaris, des de les trones de cadenes radiofòniques i televisives com Intereconomía. Res de nou.
Però què en podem extreure, de tot plegat? Els qui, des del respecte envers les altres cultures, estimem la nostra llengua i pensem que ens mereixem llibertat i un tracte econòmic just no ens podem permetre divisions estèrils. Sembla que alguns partits que ens representen al Parlament encara no han après la lliçó del tot i no saben o no volen fer pinya davant l'Estat. Dia sí dia també assistim a noves sessions de circ, amb domadors de paraules. Perquè, a la llengua, se li pot fer dir allò que es vol. Hi ha drets que han costat molt d'esforç i pels quals val la pena treballar. Aquests dies, en diferents entrevistes, l'expresident Jordi Pujol ha parlat de la necessitat de mantenir “una actitud de resistència creativa” i de recuperar el sentit de futur. Durant la campanya electoral, que esperem que no incrementi la despesa inútil en cartells de propaganda, alguns tornaran a treure el papu de la por. Una manera de motivar-nos a superar diferències, cultivar l'autoestima i, sobretot, buscar punts d'unió.
