Fruita per lapidar

Un home que comprava fruita al mercat va dir: “Doni'm un quilo de kiwis per menjar i no per lapidar a ningú.” Com que la verdulaire no va entendre què volia dir, l'home va respondre explicant amb bastanta gràcia que estava tip de trobar a tot arreu uns kiwis forts com una pedra. La clientela es va afegir a la conversa i va qualificar també de pedres els tomàquets, les peres, els mangos, els alvocats, la majoria de prunes, etc.

Hi ha qui es menja l'arròs mig cru, qui demana el pa més blanc i qui vol la fruita ben verda. A mi em sorprèn, però, mentre es pugui triar, que cadascú faci allò que li vingui més de gust. La pega és que ja no es pot escollir entre fruita verda o madura. Hi ha hagut un desplaçament alarmant dels conceptes. La fruita madura, ço és, molsuda i dolça, ha desaparegut del tot i es fa passar com a madur allò que tot just trenca el color i que té una carn massa sòlida per ser apetitosa. I quan et diuen que la fruita és verda és una perversió semàntica, perquè es tracta de minerals. Ha de ser necessàriament mortífera una lapidació amb aquests kiwis que es fan passar com a fruits comestibles.

“No són de cambra”, diu un cartell enmig dels préssecs de vinya a la mateixa parada on ahir vaig comprar un quilo de glaçons, vull dir de préssecs gelats. I tan verds que s'han de comprar avui per menjar-los d'aquí a uns quants dies. O més. O mai, com els melons d'aquells que et diuen a la parada: “Aquest és per a avui.” I un be negre! Ni al cap d'un mes maduren, els maleïts melons de pell de gripau. Quina aixecada de camisa! I també les peres. M'agradaria tenir un escàner tridimensional per examinar les entranyes de les peres. Són tan verdes i acumulen tants entra-i-surts de les cambres que la majoria estan totalment lloques per dins. Que n'és de trista la vida de la fruita moderna!, diuen els plàtans que enyoren la pell groga. Avui tots són de color verd plàtan.