L'endemà del dissabte

El 1993, no sabia res d'informàtica i si el primer ordinador que vaig comprar va ser un Macintosh, no era perquè preferia OS7 a Windows 3.1, sinó que no volia donar les meves pessetes d'aleshores a Bill Gates, per pagat d'ell mateix, per ricatxo i plagiari ordinari (el 1996, per cert, Gates va treure un llibre sobre el futur de la informàtica que ni tan sols esmentava internet). Ara bé, en explorar les meravelles, o així em semblaven, del meu Classic II, encara no sabia qui era Steve Jobs –el cofundador d'Apple que havia intuït el potencial del ratolí i la interfície gràfica ja el 1979– segurament perquè feia vuit anys que havia estat expulsat de la pròpia empresa pels directors (tot seguit, va fundar Next, on es van desenvolupar els prototips del que serien els sistemes operatius actuals d'Apple).

Val a dir que aleshores, els que sí que sabien d'informàtica em deien –sovint sense poder reprimir un rictus sorneguer– que Apple estava condemnat a desaparèixer, que el sistema tancat que feia servir era una aposta suïcida, etcètera. De fet, el 1993, a Barcelona, només hi havia tres botigues que venien Macs, una de les quals va fer fallida l'any següent. Cop rere cop, la gent s'horroritzava quan els explicava que feia servir un Mac, atès que era –segons afirmaven, no sempre amb raó– incompatible amb els ordinadors normals. En fi, tot Catalunya, pel que semblava, s'havia deixat seduir pels colors desentonats del programari de Microsoft.

Ara que Apple –sobretot a partir del retorn de Jobs com a director en cap, el 1997– ha esdevingut l'empresa de més èxit del món sencer, ara que la vida s'ha tornat impensable sense Ipods, Iphones i Ipads, he hagut de resistir la temptació de dedicar botifarres diàries a tots aquells que fa 15 anys m'acusaven de pertànyer a una secta risible. Actuament treballo amb el meu quart Imac i us asseguro que en seure davant d'aquest objecte tan bell com fiable cada matí, ja en si mateix em fa venir ganes d'anar per feina. Diuen que Steve Jobs, que va morir el 5 d'octubre passat, era un perfeccionista de vegades insuportable el secret del qual era que –i manllevo la frase de l'últim número de la revista Time – “donava tanta o més importància al disseny que a la funcionalitat”. No dec ser l'únic usuari que no deixarà d'agrair-li-ho.