La vida és breu i l'agonia, llarga
Vita brevis, ars lunga (la vida és breu, la ciència, llarga). La ciència, no l'art, com sovint se sol dir, traduint al peu de la lletra. Però, en aquest cas, la traducció correcta és ciència, ja que l'autor d'aquesta màxima no és altre que Hipòcrates, el pare de la medicina. I es referia a la ciència, entesa, en el seu context, com l'art de guarir. L'obra artística pròpiament dita també sobreviu l'artista. Però (insisteixo) Hipòcrates es referia a la ciència mèdica, gràcies a la qual és possible allargar la vida. La seva màxima té avui més actualitat que mai.
En efecte: anys enrere, la polèmica a l'entorn de l'anomenada mort digna resultava del tot impensable. Morir dignament era equivalent a morir cristianament. I morir cristianament, si hem de fer cas als recordatoris que es repartien en els funerals, estava condicionat al fet de rebre els últims sagraments: la confessió, el viàtic i l'extremunció. Es rebien, en la majoria dels casos, ben bé in extremis. De tal manera que, en la moral casuística, es tenien en compte un nombre indefinit de circumstàncies que podien (o no) invalidar l'administració dels esmentats sagraments. A la pràctica, però, aquestes circumstàncies se solien passar per alt. Bastava el consentiment de la família per tirar endavant, malgrat que no hi hagués el consentiment explícit del malalt. No hi era per la senzilla raó que el malalt, en la majoria dels casos, ja no era conscient del que succeïa en el seu entorn. El capellà suplia, en aquests casos, la consciència del malalt. De maneres ben diverses, i totes d'eficàcia dubtosa, però suficients per a ell i per a la família, la qual, d'aquesta manera, podia fer constar en el recordatori dels funerals i en les notes necrològiques de la premsa la coneguda fórmula: “Ha mort cristianament, havent rebut els sants sagraments.” La distorsió gramatical és evident: resulta de mal discernir si “ha mort cristianament” perquè ha rebut els sants sagraments o bé si “ha mort cristianament” (tal com havia viscut) i, en conseqüència, també ha rebut els sants sagraments. Difícilment trobaríem una fórmula més eloqüent que aquesta per reflectir la distorsió real que es vivia en els anys del nacionalcatolicisme. Uns anys que, ara, d'ençà que els arxius secrets del Vaticà poden ser consultats, sabem que no van tenir mai l'aprovació papal.
En efecte: Ni Pius XI, ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI no van donar mai el seu vistiplau a la “santa creuada”, el nom amb què fou batejat l'alçament militar i la Guerra Civil a la qual l'alçament va donar peu. Guerra Civil que va durar tres inacabables anys, i que va tenir el terrible corol·lari d'una no menys inacabable postguerra, trufada de sang, pels afusellaments militars i les represàlies brutals que es dugueren a terme. El pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, en el seu últim article publicat en el diari El País, deixava constància escrita de l'actitud de fermesa mantinguda pels papes esmentats. En cap moment es deixaren seduir pels cants de sirena de la dreta victoriosa, ni tampoc aprovaren l'aliança entre l'Església i el general Franco. Després, amb el pas dels anys, els perfils es desdibuixen. I pot donar la sensació que la jerarquia espanyola, tan hipercatòlica, apostòlica i romana, sempre ha estat en comunió amb tots i cadascun dels papes. I no és així. Va ser a partir de Joan Pau II i, posteriorment, amb l'actual Benet XVI que la jerarquia espanyola, amb el cardenal Rouco al capdavant, ha obtingut el vistiplau pontifici per elevar als altars els anomenats “màrtirs per odi a la fe”, un odi impossible per metafísic i per abstracte. No és possible odiar la fe, com tampoc és possible odiar Déu. Una altra cosa és sentir odi pels seus representants, sobretot si es mostren maniqueus fins a l'extrem de fer-se odiosos. El teòleg Juan José Tamayo acaba de publicar un llibre sobre els dos últims papes, Joan Pau II i Benet XVI, i mostra amb tota mena de detalls el gir contrareformista que ha fet l'Església actual. Mossèn Cinto, en el poema Canigó, ja ho diu: “El que un segle bastí, l'altre ho aterra.” Sempre ha estat així. Avui continua sent polèmica l'anomenada mort digna. Però deixarà de ser-ho aviat. La vida és breu, però la medicina és llarga. Ho va ser en el cas de la mort de Joan Pau II. Una agonia inacabable en mans de l'equip de metges que l'assistien. Fins que va dir prou. Les últimes paraules del papa Wojtila varen ser: “Deixeu-me anar a la casa del Pare.” Les va dir en la seva llengua natal. Però tothom les va entendre. D'aquí ve que fossin les últimes. Però d'això en podem parlar en el pròxim article, que tocarà en vigílies del dia de difunts. La vida és breu i l'agonia, llarga.
