No hi haurà 2014
Un temps abans de les últimes eleccions a Corts espanyoles, les del 9 de març del 2008, va sorgir l'escenari de futur de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya, i es va proposar com a data hipotètica el dijous, dia 11 de setembre del 2014.
A hores d'ara, quan ha transcorregut la meitat aproximada de tot el temps de què es disposava per anar madurant la idea i per crear un clima favorable a la convocatòria, no només hem de sospitar que el més calent és a l'aigüera, sinó que la iniciativa s'ha refredat o, directament, s'ha descartat per manca d'avaladors.
L'objectiu d'organitzar un referèndum per la independència el 2014, coincidint amb el tercer centenari de la pèrdua de les llibertats nacionals i com a mostra de la voluntat de decidir dels catalans sobre la pròpia dignitat com a país, s'ha esvaït i ha deixat pas a missions tan apassionants com la de “ser el contrapès des de Catalunya al futur govern del PP” (CiU), “diferenciar que per a Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy” (PSC), “mostrar fermesa davant el PP” (ERC-Rcat) o “ser l'enllaç entre les mobilitzacions al carrer i la lluita a les institucions” (ICV-EUiA).
Quan la política espanyola toca el xiulet, tothom a formar. El temps que ha transcorregut des que Zapatero va arribar a La Moncloa (2004), i amb ell tota una eufòria secundada des de l'esquerra i des de sectors no sospitosos d'espanyolisme, s'ha buidat com l'aigua d'una banyera escolant-se pel forat de l'aigüera. Avui, Catalunya no està millor que l'any 2004, però sembla que el plaer efímer ja ens hagi servit i, a partir d'ara –com aquells jugadors de futbol que quan acaben de perdre un partit estrepitosament només saben dir que “hem de pensar en el següent”–, la nostra primera preocupació passa a ser el PP o la rendibilització del moviment dels “indignats”.
Tota l'èpica de l'independentisme s'ha fos perquè el país va amb el pas canviat. Quan teníem força a les institucions, ens vam autodestruir i vam sacrificar a la plaça pública els millors líders de l'emancipació nacional. I l'únic mèrit assolit és el de fer que algunes patums de la vida política i de la societat catalana que van tenir gran protagonisme durant el quart final del segle passat com a propagandistes de l'autonomisme, ara, ja retirats de l'activitat, s'hagin tornat independentistes.
Una victòria del Partit Popular el 20-N hauria estat un escenari perfecte per al referèndum del 2014. Però no hem fet la feina. No és que no ens llevem ben d'hora, és que la son no perdona.
